Enyoraré el David Clupés i l'Albert Benet

Hi ha lluites que, per molt perdudes que estiguin, no s'han d'abandonar. Perquè la impossibilitat de guanyar-les no té res a veure amb la raó. I perquè si hi renuncies la derrota és doble. Això té un risc: fer-te pesat i convertir els teus arguments en un soroll molest. Però sóc tossut, gairebé tant com els responsables d'esports de TV3 i de Catalunya Ràdio. I com que ells persisteixen a maltractar l'Espanyol a mi no em queda cap més remei que tornar-ho a denunciar. Dissabte l'Espanyol jugava dues hores abans que el Barça. Just quan començava la segona part d'un partit que (aleshores encara) era clau per a les nostres aspiracions europees, la ràdio nacional i més esportiva va començar a explicar-nos (una hora abans de començar el partit!) l'escalfament del Barça. ¿Amb quin criteri? Periodístic? Un cop acabat el partit de l'Espanyol encara quedaven 15 minuts per donar-li voltes al del Barça i sempre és més notícia un partit en joc. L'audiència? Sovint li he sentit alliçonar a un dels responsables indirectes d'aquesta decisió -i a qui molts consideren mestre- que l'audiència mai pot ser l'argument principal d'un mitjà públic. Hi estic d'acord.

Una ràdio pública que pren aquestes decisions és una ràdio pitjor i fa un país una mica pitjor. Aquesta crítica no és la d'un perico enrabiat. És la d'un ciutadà gens resignat. I és una crítica des de dintre, des de la complicitat. De fet, aquí el que m'interessa no és l'Espanyol. Del que parlo és de model de país i de model comunicatiu. I prenent una metàfora actual, tan importants són els contorns del mapa com el tractament interior d'aquest mapa.

Amb alguna visita a l'Eduard de Batlle (RAC1), sóc fidel a les transmissions de Catalunya Ràdio. Pel compromís i la professionalitat del David Clupés i l'Albert Benet. Per la lucidesa del Ricard Torquemada, les dades del Carles Domènech i la saviesa del murri Eudald Serra. Però dissabte em vaig sentir com quan tenia 15 anys: abandonat a meitat de la festa. I dimarts ni s'hi van presentar. Ja sé que, com aleshores em va dir ella, la culpa no és seva. Però el meu orgull està ferit i he de fer alguna cosa: durant unes setmanes me n'aniré amb una altra i passat l'estiu en tornarem a parlar. Us enyoraré.