Publicitat
Publicitat

POLIESPORTIU

Èpica i seguretat, conceptes contraposats?

“Va ser èpic!” Segurament sí... L’èpica és un dels motors més potents i, a la vegada, arriscats de l’esport. A tots ens agrada viure-la, explicar-la o sentir-la. I, en gran mesura, ha sigut la forma d’enganxar els no practicants i fer-los consumidors de l’esport. Les situacions límit regalen l’èpica necessària que volem ingerir des del sofà de casa un diumenge a la tarda. Els finals d’etapa del Tour de França, els gols que desempaten al minut 91, el triple llançat just abans que soni la botzina... Som química i ens agrada emocionar-nos, que se’ns posi la pell de gallina i se’ns neguin els ulls.

Aquest matí repassava les imatges de l’última prova de la Copa del Món de triatló disputada a mitjans de setembre a Cozumel, Mèxic. Decidia la classificació de les sèries mundials entre el britànic Jonathan Brownlee i el mallorquí Mario Mola. L’anglès necessitava guanyar i encapçalava la cursa seguit del seu germà Alistair i el sud-africà Henri Shoeman. Quan Jonathan enfilava la recta de meta, va començar a tentinejar, amb els ulls en blanc, es va recolzar en un voluntari i just abans de caure Alistair el va enganxar literalment al vol, se’l va carregar a les espatlles i el va fer córrer fins a la meta, on el va llançar perquè obtingués els punts de la segona posició (Shoeman els havia avançat). Allà va quedar, estès a terra uns segons, fins que el van anar a socórrer els serveis d’emergència. La puntuació final va sumar a favor de Mola, que va guanyar les sèries mundials.

La polèmica va estar servida. Es va parlar molt de seguretat i d’incompliment del reglament. Els més propers a l’esport defensaven aferrissadament la desqualificació dels germans Brownlee, mentre que tota la resta, senzillament, vam quedar enlluernats per l’heroïcitat del moment. El reglament diu que és un esport individual i que no es pot rebre ajuda externa de cap tipus. Cal complir-lo i aplicar-lo a tothom per igual. Els reglaments donen rigor als esports i el seu incompliment només els pren credibilitat. Jonathan Brownlee estava fora de si, gairebé inconscient. Només els metges poden valorar les conseqüències que va representar per a la seva salut. El cos té un límit. I jo em pregunto, fins on cal arribar? Quins valors transmetem a l’espectador? Va actuar malament Alistair? Se’ls hauria d’haver desqualificat?

Opinar des de fora i quan ja ha passat és fàcil. Actuar amb sang freda i de manera coherent, amb un cansament extenuant després de competir més d’una hora i mitja a 30 ºC i una humitat altíssima, amb l’adrenalina de la victòria supurant, asseguro que no tant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT