Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

Equips sense color polític

No fa gaire el Barça tenia Johan Cruyff instal·lat a la presidència d’honor i el Dream Team dels 90 com a referència espiritual. Va ser Joan Laporta qui va fer-ho desacomplexadament i no li va anar malament. En la mateixa època, l’entorn al voltant de Sandro Rosell reivindicava simbòlicament que el Barça no havia començat el 1992. Que el club té més de 120 anys d’història i que els equips anteriors potser no havien tingut l’èxit de Wembley però es mereixien el seu espai en el patrimoni simbòlic. Rosell va entrar a la presidència nomenant com a assessors noms propis que reforcen aquest relat: Fusté, Migueli i Rexach. Les dues filosofies passen per estar enfrontades quan la veritat és que haurien de sumar. Ni només existeix la vida blaugrana a partir del Dream Team ni es pot menystenir el que vam gaudir als anys 90 com si fos una etapa més de la història.

Tot això ve a tomb per dues circumstàncies que hem viscut gairebé simultàniament. Ronaldinho ha sigut nomenat ambaixador del club, i exjugadors del Dream Team han criticat la junta per una suposada “paràlisi” en l’organització d’un partit d’homenatge a l’equip que el 20 de maig del 92 va aixecar la primera Copa d’Europa. Hem caigut en la trampa d’atorgar valor polític als equips de futbol. Uns són d’uns, els altres són dels altres. I tampoc disposem de tants títols per anar-los dividint entre faccions. Fusté i Cruyff són patrimoni del Barça. Migueli i Guardiola, també. Perquè en tota història hi ha moments d’excel·lència absoluta i moments més difícils, però tot forma part d’una continuïtat sense la qual seria impossible el present. En la fotografia dels nostres dies, doncs, sembla confrontat el Barça de Ronaldinho, Belletti i Edmílson (que o bé són ambaixadors o bé ostenten un càrrec de representació institucional) amb el de Cruyff.

Confrontar cromos que hem tingut en un àlbum o pòsters que hem penjat o hem vist penjats és un desgast innecessari d’energia. Utilitzar jugadors que han servit els colors del Barça en defensa d’interessos de faccions socials enfrontades ens fa més petits. Ens representen el somriure de Ronaldinho, la filosofia de Cruyff, l’esperit de Migueli, el record de Kubala, el rondo increïble dels anys de Guardiola... i tantes experiències com vulgueu. Cadascú té les seves preferides però totes formen part d’un únic capital. Els enfrontaments en aquest terreny, el simbòlic, són els més inútils d’entre els que vivim cada dia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT