Publicitat
Publicitat

Estimar una meuca

"És com si la teva dona es posés una mica puta. L'estimes igual". Així justifica Toni Negri la seva passió pel Milan. Filòsof i pensador marxista, Negri s'estima amb bogeria el Milan. ¿Un guru del progressisme europeu estimant el club propietat de Berlusconi, el president que encapçala croades contra l'esquerra? ¿És contradictori? No, italià.

Començar la Lliga de Campions amb la visita del Diavolo m'excita molt. El partit de dimarts és un bon antipasto per començar la Cham pions. És ben cert que el Milan ara es mira el Barça amb enveja, però durant molts anys era al revés. De fet, el Milan de Sacchi encara és l'últim equip que ha guanyat dues Lligues de Campions de manera consecutiva. La primera, el 1989, al Camp Nou. Però el món gira ràpidament i ara el model a seguir és el del Barça. En l'àmbit esportiu i en el social.

El Milan és un club identificat amb un propietari, Berlusconi i la imatge de guanyador que li ha donat en 25 anys de mandat. Amb cinc Lligues de Campions en els últims 22 anys, el Milan és un gegant tot i el rumb erràtic de les darreres temporades. Aquest rumb erràtic ha portat alguns aficionats per primer cop en dècades a qüestionar Berlusconi. ¿És l'hora que marxi? A les grades es van arribar a veure pancartes en contra seu. La seguretat privada les va treure i acte seguit hi va haver reunions de la directiva amb els líders dels grups d'aficionats radicals per comprar el seu suport. Els mateixos grups radicals que els anys setanta duien banderes del Che Guevara (Negri va ajudar a fundar-ne un, les Brigate rossonere) i ara coquetegen amb l'extrema dreta.

Al Milan, el poder de Berlusconi és total, amb Adriano Galliani liderant una directiva en què hi ha dos fills de Silvio Berlusconi (Paolo i Barbara, que ara surt amb el jugador Alexandre Pato) i socis empresarials del primer ministre italià, com ara Francesco Forneron Mondadori. Sí, de Mondadori, la històrica editorial que va comprar Berlusconi.

A Barcelona, en canvi, el debat és públic. Ara molts socis i aficionats discuteixen l'afer de la publicitat del Qatar. També s'ha criticat la gestió de les seccions professionals i amateurs. Fins i tot l'afer de poder entrar al camp amb cascos, quan l'última paraula és dels Mossos d'Esquadra i no de la directiva. El debat forma part del barcelonisme. La identitat del club sempre s'ha basat en uns valors i aquesta polifonia so cial. Com diu Guardiola, el club és centenari i els noms passen. Una sola persona difícilment pot canviar la cara al Barça, i si ho fa segurament serà un entrenador i no pas un president. En un club tan gran com el Milan, en canvi, un sol home pot canviar-ho tot.

Quan homes com Toni Negri es van fer del Milan, el tòpic deia que era el club de la gent d'esquerres de Milà. L'obrer arribat del sud, el botiguer d'un barri perifèric o l'estu diant que llegia Gramsci eren del Milan. El tòpic -no sempre cert- deia que la gent de dretes era de l'Inter. I de sobte, el 1986 Berlusconi arriba caigut del cel al Milan.

Berlusconi primer s'havia interessat a apoderar-se de l'Inter. De fet, els colors li importaven poc. Tenia clar que calia invertir en el futbol i ho va fer. El 1986 el Milan era a l'ombra d'una gran Juve i Berlusconi apareixia com el gran salvador. Llavors ell només era un empresari d'èxit que no tenia res a veure amb la política. Com si fos un messies, l'estiu del 1986 va arribar a la presentació de la plantilla del seu nou Milan en helicòpter. Baixat dels cels per tocar el Milan amb la seva vareta i fer-lo gran. I ho va fer: en tres anys ja era campió d'Europa en aquella final de Barcelona.

Però el preu que van pagar els milanistes va ser alt. Malgrat que obertament mai ha barrejat futbol i política, els seus èxits amb el Milan han estat claus perquè Berlusconi es faci seva una imatge de guanyador per als italians. Berlusconi ha allunyat el Milan d'aquell tòpic dels anys setanta i l'ha convertit en un club modern, globalitzat i... berlusconià. Parlar del Milan és parlar de Berlusconi. I amb ell, no hi poden haver debats com en el Barça. Al Milan, els aficionats veterans de tota la vida, els milanesos fidels des dels anys seixanta i setanta, han vist com el seu club es posava una mica... "puta", com diria Negri. Una dona que es fa mirar però sense gaire moral, com les que anaven a les festes de Berlusconi a Villa Certosa. Posats a estimar, millor una pubilla virtuosa, no?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT