Publicitat
Publicitat

VIATGE A L'ORIGEN DELS SÍMBOLS DE TOTS DOS CLUBS

La rivalitat Barça-Espanyol té gairebé 100 anys, tot un segle en què el derbi ha crescut de la mà de gats, culs, actors de cine argentins i un dibuixant entranyable

Petit diccionari del derbi

Perquè els de l'Espanyol són periquitos i els del Barça, culers? Quan va començar la rivalitat entre dos els dos grans clubs catalans? La història del derbi és plena de precioses històries en blanc i negre.

Amb dos clubs centenaris com a actors principals, el derbi de Barcelona està carregat d'anècdotes. Demà, el Barça i l'Espanyol escriuran un nou capítol d'una rivalitat gairebé centenària, perquè tots dos clubs no van néixer ja enfrontats. La rivalitat va arribar una mica més tard.

Durant els primers anys de vida dels dos clubs, la relació entre les dues entitats era la d'uns veïns que no s'estimaven gaire però que tampoc es miraven de reüll ressentits. En la seva gènesi, el primer rival del Barça va ser el difunt Català FC, mentre que l'Espanyol patia per consolidar-se i, fins i tot, no va inscriure's durant tres anys al Campionat de Catalunya, període en què els seus jugadors jugarien amb un altre club, l'X Sporting Club.

La primera polèmica de veritat entre Barça i Espanyol data del 1916. És a dir, ens acostem al centenari. Llavors, tots dos clubs ja destacaven com les dues grans potències futbolístiques de la ciutat, però el protagonista d'aquest cas va ser un home que ha passat a la història com a actor de Hollywood: Juan Garchitorena, el primer argentí del futbol català. Nascut a les Filipines, però amb passaport argentí, Garchitorena va presentar un passaport fals per poder jugar al Campionat de Catalunya, ja que llavors els estrangers no podien inscriure-s'hi. Garchitorena, un seductor presumit, va ser clau en l'èxit del Barça, que acabaria la temporada com a campió, malgrat que diuen d'ell que es negava a rematar de cap si la pilota estava tacada de fang, perquè no es volia despentinar. La directiva de l'Espanyol, però, va descobrir l'engany del passaport, i així va començar un cas que va portar molta cua: els partits del Barça amb Garchitorena van ser anul·lats, es va refer mig campionat, i al final, va guanyar un tercer club, l'Espanya. Però la relació entre Barça i Espanyol es va trencar per sempre més. Fet que no va preocupar gaire Garchitorena, que poc després se'n va anar a Hollywood on, sota el nom artístic de Juan Torena, apareixeria a films de Fritz Lang i compartiria escena -i llit- amb la gran Myrna Loy. Va morir a Santa Bárbara el 1983.


Una trobada al barber
Poc després, el 1922, la rivalitat es va fer evident en el famós cas de la barberia Pintó. El destí va voler que el fundador del Barça, Joan Gamper, s'estigués fent afaitar mentre bromejava sobre un Espanyol famós a l'època per tenir un bon equip, però no tenir ni camp propi ni gaire socis. Gamper, orgullós perquè feia pocs dies que s'havia estrenat l'estadi blaugrana de Les Corts, sembla que va pronosticar que l'Espanyol desapareixeria, sense veure que just darrere, esperant per afaitar-se, hi havia el propietari dels blanc-i-blaus, Genaro de la Riva. Aquest es va aixecar, i com si fos Vivien Leigh a Allò que el vent s'endugué , va cridar: " Mientras yo viva, el Espanyol vivirá. Y si no tiene campo, yo le compraré uno! ". Y va comprar el recinte on s'alçaria Sarrià.

La rivalitat ja era una realitat. I per deixar-ho ben clar, a finals del 1924 es va viure a l'estadi de Les Corts el "derbi de la xavalla", en què una pluja de monedes va fer suspendre un partit molt calent recordat per les baralles protagonitzades a la graderies pels que vindrien a ser els avis dels actuals ultres: la Penya Ardèvol del Barça i la Penya Ibèrica de l'Espanyol. El partit, molt violent sobre la gespa, es va jugar finalment a porta tancada a inicis del 1925, amb triomf de l'Espanyol (0-1). El futbol ja era major d'edat i els dos clubs ja tenien símbols com Samitier i Zamora. I també tenien un rival a qui guanyar derbis.


Els culers de "l'escupidora"
Aquesta època en blanc i negre no només va presenciar el naixement d'una rivalitat. També va servir per crear la iconografia pròpia de cada club. Perquè els culers no han esta sempre culers, i els periquitos no han estat sempre periquitos. Aquesta és l'època en què neixen els malnoms i els símbols.

Cronològicament, els primers símbols que van néixer són els colors. El Barça ja va vestir de blaugrana des de la seva primera assemblea, el 1899, tal com va redescobrir el periodista de la Vanguardia Xavier Garcia Luque. L'origen dels colors va ser agafar els mateixos del Basilea, club on havia jugat el fundador del Barça, Joan Gamper. L'Espanyol per contra, va canviar. Inicialment, vestia de groc i després, de blanc. El motiu era ben senzill: era el color dels teixits que tenien a mà. Finalment, una assemblea de socis (1910) va decidir apostar pel blanc i el blau com a homenatge a l'escut d'armes de Roger de Llúria. Naixia una tradició.

Posteriorment, va arribar el moment de posar malnoms als dos equips. L'expressió culers data de finals de la dècada dels anys 10, quan l'afició del Barça va fer petit el camp del carrer d'Indústria, conegut popularment com "l'escupidora" i feu blaugrana del 1909 al 1922. Els socis solien seure a l'última tanca del camp, i per això la vista des del carrer era la d'un munt de culs. I d'aquí va néixer l'expressió culers .

L'explosió del futbol com a fenomen social dels anys 10, però, va ser poca cosa en comparació amb el que es viuria durant els anys 20. En aquesta dècada naixerien alguns dels símbols més estimats per blanc-i-blaus i barcelonistes.


El geni de Valentí Castanys
El 29 d'octubre del 1924, per exemple, a les pàgines del setmanari humorístic i esportiu Xut! apareixia per primer cop la figura d'un avi baixet, amb barba blanca i tot grassonet que identificaria el Barça. No se sap del cert el motiu que va portar el genial dibuixant Valentí Castanys a fer aquest dibuix, però va tenir èxit. Naixia l'avi del Barça, que actualment fins i tot té una estàtua a la porta de La Masia, obra de Josep Viladomat.

El setmanari Xut! , aquella petita joia del periodisme català, també va ser el culpable de batejar l'Espanyol com a pericos . A principis dels anys 20, de nou el dibuixant Valentí Castanys va començar a caricaturitzar l'afició blanc-i-blava com quatre gats negres, ja que se solia dir que als seus partits hi anaven "quatre gats". Poc després, el 1929, es va estrenar la primera pel·lícula de dibuixos animats del gat Fèlix, que fou rebatejat a l'Estat espanyol com a "gat Perico". Castanys va tardar ben poc a fer l'associació d'idees, ja que els seus gatets s'assemblaven molt al gat Fèlix, i el 1930 ja parlava del gat Perico referint-se a l'Espanyol en motiu del traspàs del porter Ricardo Zamora al Reial Madrid. El pas del temps va fer caure en l'oblit el gat, i el perico va esdevenir periquito, especialment quan una popular campanya de televisió per captar socis dels anys 90 va utilitzar un ocell preciós que jugava a futbol com a símbol del club.

La resta, és història. Els bons anys de Sarrià i Les Corts, els diferents camins fins als estadis de Cornellà i el Camp Nou o la bona relació dels dos equips amb el número 5, ja que els blanc-i-blaus recorden la davantera dels 5 delfins -Amas, Rodilla, Re, Marcial i José Maria-, i els culers aquell Barça de les 5 copes amb la davantera formada per Basora, César, Moreno, Kubala i Manchón. Actors, tots ells, d'una rivalitat gairebé centenària.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT