Parlar del Barça a casa de Jordi Farré (l’Hospitalet de Llobregat, 1975) ha sigut un exercici delirant, patològic, durant molts anys. El Barça ho és tot i més. El Salvador, el pare, defensava aferrissadament Josep Lluís Núñez, era habitual a l’esplanada del Camp Nou per aplaudir l’expresident i apaivagar l’ímpetu dels crítics. El Jordi, en canvi, s’ha considerat sempre laportista, corcó sense escrúpols del que representava el constructor. Quan a la sobretaula dels Farré apareixia el Barça, la veu pujava de to a poc a poc, les faccions de tots dos es començaven a marcar, el rostre envermellia, i gairebé sempre acabava amb un dels dos marxant empipat perquè no anés a més. Des de fa dos anys, però, des que el Jordi va començar a traçar el seu pla per ser president del Barça des d’un despatx del carrer Casp, el Salvador i el Jordi parlen el mateix idioma. El pare ha oblidat els dards a Núñez del Jordi. El fill ha girat full a les 108 signatures que el Salvador va aconseguir per a Sandro Rosell el 2010. Ara remen en la mateixa direcció, el pare s’arremanga com ningú. El que el Barça desuneix també ho pot acabar unint.
Farré és la gran sorpresa de les eleccions. Sàvia nova de veritat. Un empresari jove, desconegut, fill d’un treballador de la Seat, però que ha creat el seu propi camí, a base de cops de volant moltes vegades, i que porta molts anys al Gol Sud del Camp Nou, convivint a pocs metres dels grups d’animació i dels més exaltats. A l’estadi el Jordi sempre hi va acompanyat del Carles, el germà mitjà, una de les cares més actives de la penya Special Barça, que van impulsar el Salvador i Francesc Martínez de Foix.
Fa dos anys que Farré treballa nit i dia per fer realitat el seu somni, fent classes per millorar la seva capacitat d’oratòria, que ja va apuntar quan feia de defensor de l’oient al programa La graderia de Ràdio Barcelona, o maleint-se una vegada i una altra quan se li escapa un massa comú “ tinc que ”. “Sóc de l’Hospitalet”, somriu. Avui queda lluny el dia “més trist” de la seva vida, com acostuma a reconèixer quan recorda la final de Sevilla del 86. Tenia 11 anys. L’autocar va aturar-se a Castelló i, després d’empassar saliva un parell de cops, va trucar a casa. Els crits, gairebé com en una sobretaula, se sentien més enllà de l’Ebre: el Jordi li va dir al seu pare que anava rumb a la capital andalusa per veure la final de la Copa d’Europa. Portaven 15 dies planejant-ho amb un amic, dos anys més gran. Van agafar un bus dimarts al matí, amb una autorització falsa per si algú preguntava, i van anar-se’n a l’altra punta de la Península amb 2.000 pessetes a la butxaca. Dijous tornaven a ser a l’Hospitalet. Va ser un cop molt dur, però el Salvador no el va castigar. Potser mai van estar tan lluny.
