Publicitat
Publicitat

TENIS

El d'Ontinyent, ex número 1, es retira, mentre que el de Xàbia completa la millor temporada de la seva carrera

Ferrero-Ferrer: un que se'n va, un que arriba al seu cim

Lleyton Hewitt va pujar a la xarxa buscant el revés de Juan Carlos Ferrero. Error greu: el cop paral·lel del d'Ontinyent era, aquell desembre del 2000, una arma de destrucció massiva. Va passar el que era del tot inevitable: l'australià es va convertir en un simple espectador d'un passing shot impecable, definitiu. Punt, joc, set i partit per a un Ferrero que, amb aquella victòria, va facilitar a Espanya la primera Copa Davis de la seva història. Un revés que el va convertir en un emblema.

Ahir es va acomiadar del tenis després d'una carrera que va tenir el zenit l'any 2003, quan va arribar al número 1 mundial. Va ser el seu gran any: títol a Roland Garros -la seva dreta, endimoniada, era imparable sobre terra batuda- i final a l'Open dels EUA, que va perdre contra Andy Roddick. El nord-americà va dir adéu a la raqueta la setmana passada després de perdre als vuitens de final de Nova York. "El que més trobaré a faltar serà competir", va sincerar-se ahir Ferrero.

No és estrany que aquesta sigui la seva màxima preocupació un cop s'ha decidit a penjar la raqueta. En els seus millors anys -el primer lustre del segle XXI- era una espècie d'assassí silenciós quan dominava des del fons de la pista. La seva dreta funcionava com un rellotge, va fer grans progressos amb el revés i també amb el servei.

Se'l recordarà pels seus dits cap amunt després de cada victòria -479 com a professional-, un gest cap a la seva mare, que va morir quan ell tenia 16 anys. Diuen que va clavar un cop de puny a la porta i que la va trencar. Un gest estrany de ràbia en un jugador que es distingia per la fredor i la intel·ligència a la pista. Les lesions l'han assetjat ens els últims anys i ja mai ha estat capaç de tornar al seu nivell. Els taurons Federer, Nadal, Djokovic, Del Potro, Berdych, Davydenko i companyia es van apoderar de les primeres posicions del rànquing ATP i Ferrero es va haver de conformar a mantenir-se dins el Top 30. Massa lluny del cim per a un jugador de raça.

Martínez Cascales, el puntal

Antoni Martínez Cascales va conèixer el tenista d'Ontinyent amb 10 anys i va quedar fascinat. Ahir van posar punt final a 22 anys de carrera plegats. "És mitja vida junts", reflexionava ahir Ferrero. Una relació llarga, llarguíssima, en un món hiperprofessionalitzat que no és fructífer per a les relacions prolongades entre jugadors i entrenadors.

Un altre cas de relació llarga és la de David Ferrer i Javier Piles, el seu preparador. Ferrer i Ferrero, que s'entrenen sovint plegats, tenen els drets de l'Open 500 de València, que es juga la setmana vinent. L'un marxa i l'altre arriba al seu cim. Semifinalista a l'Open dels Estats Units, semifinalista a Roland Garros, número 5 del món, aquest 2012 és el millor anys de la seva carrera. Elogiat pels rivals i amb plena confiança, és un dels tenistes més difícils de guanyar del circuit.

Més continguts de