28/06/2016

Forats negres

2 min

Això abans era un forat negre que el 2003 va esclatar en positiu per donar forma al nostre cosmos. El 2003 el Big Bang es va començar a expansionar amb la victòria del trio Laporta-Rossell-Soriano i, de l’energia generada en el moment inicial, el món es va girar com un mitjó. El primer resultat, el cercle virtuós, ens va retornar l’autoestima a tots i es va reconstruir el Barça més ràpidament que la ciutat de Barcelona el 12 de setembre de 1714. Però aquest Big Bang ha tingut miniexplosions i algun forat negre amagat en la seva anatomia que ens ha anat esclatant fins a l’actualitat. Fins al punt que l’amenaça de final de règim pesa en el que queda de legislatura.

Primer va ser Laporta contra Sandro Rosell, crisi de directiva. Després Laporta amb Soriano en el cisma post vot de censura. Després d’un final de laportisme mogut i una successió impossible, Rosell va activar la revenja contra Laporta i els seus des del poder i en forma d’acció de responsabilitat. Ara és Laporta qui és persona judicialment contra el pacte amb la Fiscalia pel cas Neymar. Un eixam de comptes pendents i vendettas entre protagonistes que van entrant i sortint d’escena des d’aquell estiu del 2003. Perquè a tots els noms que hem posat a la llista hi hem d’afegir el de Josep Maria Bartomeu, que va formar part de la candidatura Laporta el 2003; Toni Freixa, que era assessor en matèria jurídica els primers anys de mandat i posteriorment directiu, i Agustí Benedito, membre actiu d’una de les comissions del club i posteriorment candidat. Tots han tingut el seu paper a l’auca des de fa 13 anys. I el més possible és que, si no hi ha un daltabaix, si les coses segueixen el curs enverinat que estan prenent, es quedin sense opcions en la pròxima revàlida electoral.

Una entitat curiosa, aquesta, en què els millors anys de la nostra vida esportiva coincideixen amb les convulsions institucionals de magnitud més important. Tot plegat està agafant un rumb enverinat que fa pinta del que en els anys de la Guerra Freda es va coincidir a qualificar com a “amenaça de destrucció mútua assegurada”. Si segueix aquest camí es prepara un quadre familiar per a quan hi hagi eleccions al final d’aquesta legislatura. Un quadre idoni per a una figura nova, desintoxicada, que no tingui res a veure amb el que hem viscut fins ara. De manera que potser no tindrem un final de legislatura sinó que experimentarem un final de règim que haurà durat més de 15 anys. Que ens haurà fet disfrutar i patir com mai.

stats