Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Ganes de partit

Estic molt cansat de la realitat. Mai els esdeveniments externs a la meva vida m’havien afectat tant. Només els amors i les morts m’havien pres hores de son. La tristesa era un sentiment que -més enllà de l’impacte immediat per notícies trasbalsadores- tenia reservat a causes íntimes. Només havia sentit por abstracta de petit i concreta per malalties properes o pròpies. I ara només penso en un tema, només parlo d’un tema i només em preocupa un tema. I el visc massa sovint amb por i tristesa. No per com acabi al final de tot (ben llunyà), sinó pel mal que crec que podem prendre -i el que hem pres- tots plegats.

I he decidit rebel·lar-me. Tornar a llegir un mínim d’un llibre a la setmana, anar a teatre i a concerts, visitar les exposicions pendents i viatjar a París per fer grans dinars amb amics amb l’excusa de veure els Rolling Stones. I, també, tornar a viure l’Espanyol amb la passió de sempre.

Avui aniré al camp amb l’Oriol i l’Àiman, els meus fills. Alternarem la transmissió de l’Eudald Serra i la de l’Edu de Batlle (l’única manera que tinc de no ser infidel a cap dels dos és ser-ho a tots dos). Farem totes les porres de sempre (alineació, resultat, golejadors, espectadors). Discutirem, com sempre, on sopem (jo voldré anar al Viena, ells al Kentucky Fried Chicken). I com a expressió màxima de la meva rebel·lia, avui no penso fer recompte d’estelades i espanyoles.

Els experts en públics culturals diuen, simplificant molt, que hi ha dos tipus d’espectadors: els que assisteixen per oblidar la realitat i els que hi van per entendre-la. Amb el futbol, no hi ha dubte: volem oblidar la realitat. És el nou opi del poble, critiquen els més militants. No se m’acut un opiaci més sa que anar a veure un Espanyol-Llevant.

El partit està ple d’al·licients. Gaudir d’un equip que ens està donant grans minuts de joc. Confirmar la importància de l’eix Pau-David-Darder-Gerard (tots fets a casa). Descobrir com es resol la maledicció del lateral dret. Viure en directe la màgia del nostre Leo. Tornar a veure la d’un -esperem- recuperat Piatti.

Però també hi ha motius més enllà del joc. Rebel·lar-se davant la injustícia de tenir els pitjors horaris de la Lliga. Guanyar un equip blaugrana. Poder escriure al meu amic Ferran Torrent reclamant l’arròs apostat. I, sobretot, per poder posar-me trist o content per una cosa tan poc important com un partit de futbol.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT