FUTBOL - COPA DEL REI
Esports 25/05/2017

El Glorioso Alabès, el club que sempre ressorgeix

L’equip basc jugarà la primera final de Copa després d’anys de penúries

Oskar Bañuelos
3 min
El Glorioso Alabès, el club que sempre ressorgeix

VitòriaEl Deportivo Alabès i la seva afició estan ben acostumats tant a pujar al cel (o, almenys, a acostar-s’hi) com a baixar als inferns. Toca fons amb els peus i s’impulsa cap amunt per tornar a sortir a la superfície. Una història de pujar i baixar que no s’atura. Una muntanya russa. Com diu el seu himne, compost per l’anarquista Alfredo Donnay, “siempre resurges potente otra vez”. És un supervivent.

Té una història gairebé centenària -l’any 2021 complirà un segle- plena de bons i mals moments. Sobretot, d’aquests últims. Comptant aquesta última temporada, l’Alabès ha estat 12 temporades a Primera Divisió en quatre èpoques diferents: als anys trenta; als cinquanta; en el trànsit d’un mil·lenni a l’altre, i a mitjans de la dècada passada. Unes èpoques de llum seguides per altres d’ombres, en què l’apartat esportiu, com sol ser habitual, arrossega l’econòmic i reverteix de manera negativa en el social i anímic.

El Deportivo Alabès ie-ie dels anys setanta, de Valdano i Señor, que va estar a punt de pujar a l’elit i al qual es coneixia com el Barça de Segona, va anar seguit d’un ensorrament. Després d’uns anys a la corda fluixa econòmica, el 1986 l’Alabès va baixar de Segona a Segona B i, després, a Tercera per impagaments. Joves talents com Ernesto Txingurri, i un any abans López Rekarte, van coincidir en aquell equip desmantellat a corre-cuita per fer caixa. I al final va ser el veí gran, l’Athletic Club de Bilbao, qui va haver d’ajudar a pagar el deute a canvi de quedar-se amb la primera opció per fitxar al futbol base vitorià. Una solidaritat que alguns recorden amb gratitud i d’altres amb un profund desgrat.

Amb José Manuel Esnal Mané a la banqueta i amb jugadors com Jordi Cruyff, Cosmin Contra, Iván Alonso, Astudillo, Javi Moreno, Téllez, Karmona, Desio o Pablo Gómez, el Glorioso va aconseguir la que fins ara ha sigut la seva gran gesta: arribar a la final de la UEFA. El 16 de maig del 2001, al Westfalenstadion de Dortmund, va tocar el cel amb la punta dels dits. El gol d’or marcat en pròpia porta per Delfí Geli va donar el triomf al Liverpool (5-4) i va acabar amb el somni, en una de les finals europees més recordades de la història.

Un descens dolorós

I de nou el pèndol: el pitjor encara havia d’arribar. L’aparició en escena de Dimitri Piterman el 2003 va significar la pitjor tragèdia per a l’entitat. Durant la seva estada a Vitòria, l’equip va pujar a Primera gastant-se el que no tenia per, l’any següent, caure en picat i enfonsar el club en la pitjor crisi de la seva història. La llei de Murphy en estat pur. Només uns milers d’aficionats es van quedar a lluitar en el fang de la Segona B, contra vent i marea, donant suport cada diumenge a Mendizorrotza. Gent jove, agrupada en el que és avui el grup Irauntza 1921, que projectava un entusiasme que de mica en mica ha anat adobant el ressorgiment de l’Alabès. El 2011, l’entrada de l’equip de Josean Querejeta, provinent del Baskonia, en la gestió de l’entitat també va ajudar que les coses milloressin. L’ascens de la temporada passada a Primera i els ingressos pels drets de televisió han fet que el club estigui sanejat. Queden lluny els problemes econòmics i la llei concursal que va tenir l’entitat lligada de peus i mans fins al 2015.

La Gasteiz futbolera -que difícil que és competir amb un club de bàsquet d’elit!- està contagiant a poc a poc la ciutat, tot i que el capità, Manu García, esperonava els vitorians a mostrar orgull: “Poques banderes de l’Alabès veig a Gasteiz, eh!” L’afició està segura que el Glorioso competirà contra el Barça i que li pot guanyar la Copa. Més de 20.000 persones es desplaçaran a Madrid dissabte. El que ningú discuteix és que l’equip ha donat, com comentava aquesta setmana Pilar López, directora de Teatro Paraíso, una injecció d’autoestima a la ciutat: “Demostra que tenim capacitat per fer grans coses”.

Una pancarta a la zona del fons de l’estadi resumia fa dues setmanes a Mendizorrotza quina és la idea de l’afició blanc-i-blava a poques hores de la final del Calderón contra el Barça: “Als que deien que no arribaríem a una altra final... aquí som altra vegada”. De nou una apel·lació a la història i a la lletra de l’himne, amb aquell “ siempre resurges potente otra vez ”. El futbol està en deute amb l’Alabès des de fa 16 anys, a Dortmund. Potser, des de molt abans.

stats