Publicitat
Publicitat

LA PISSARRA DE GUARDIOLA

Amb només 20 jugadors, el Barça té tres o més opcions per a cada posició del camp

Guardiola multiplica la plantilla gràcies a la polivalència

A Pep Guardiola li agraden els jugadors polivalents, i als que no ho eren els hi ha convertit. Així, amb només 20 jugadors del primer equip, el Barça té triplicada cada una de les posicions del camp.

Dani Alves va jugar dimarts contra el Rayo Vallecano en tres posicions diferents. Això no seria gaire estrany en el seu cas si no fos que en qüestió de mitja hora va ocupar aquests tres llocs al camp. José Ramón Sandoval, tècnic del Rayo, va fer un plantejament molt valent i exigent, cosa que va obligar Guardiola a canviar tres cops el seu dibuix tàctic per trobar la clau per entrar a la porteria de Cobeño. Alves va començar jugant de lateral dret, com és habitual, en una defensa de quatre jugadors (4-3-3), poc després va pujar a jugar d'interior en un rombe al mig del camp (3-4-3), i fins i tot va pujar a l'extrem dret que havia alliberat Alexis canviant de banda, i que va servir perquè el xilè trobés l'espai que havia estat buscant per fer l'1-0 que obria la llauna. L'exemple de dimarts amb les tres posicions de Dani Alves en un mateix partit demostra per què Guardiola vol sempre una plantilla curta però molt polivalent. Amb només 20 peces del primer equip (Cuenca, del filial, substitueix el lesionat de llarga durada Afellay), Guardiola en té prou per tenir quasi totes les posicions del camp triplicades, o fins i tot amb quatre o cinc opcions possibles. El vell axioma futbolístic que deia que has de tenir plantilles de 22 jugadors per tenir un titular i un suplent per a cada posició, Guardiola l'ha triturat, especialment aquesta temporada.

Jugadors reconvertits
Busquets, Mascherano, Keita i Villa han après posicions noves

No tots els jugadors són polivalents per naturalesa. El futbol clàssic acostuma a definir rols molt marcats, i en edat adulta quan algú és central o migcampista ho és per sempre. Guardiola ha decidit que discutiria aquesta altra màxima futolística, i ha aconseguit que Mascherano, un dels millors migcentres defensius del món, jugui per primer cop de central i ho faci a un nivell tan alt que ni Piqué ni Puyol tenen el lloc assegurat. La mateixa operació l'ha fet amb Busquets, però en el seu cas la posició de central és més un recurs d'urgència quan hi ha baixes. I a Keita, un interior de primer nivell -que es va negar a jugar de lateral en la final de la Champions del 2009 perquè no es veia capaç de fer-ho bé-, el tècnic del Barça l'ha convençut que pot ser un migcentre defensiu amb galons i molt solvent, i ho ha aconseguit. I fins i tot David Villa, que va arribar com el millor davanter centre del moment -màxim golejador del Mundial-, ha acabat aprenent a jugar d'una altra manera -cosa que li ha provocat les crítiques de part de l'afició-, obert a l'esquerra o fins i tot a la dreta quan ha fet falta. El valor principal del de Santpedor és que ha consolidat els canvis de posició de jugadors forçats per baixes puntuals i ara ja són una variant tàctica més que utilitza encara que no hi hagi lesions. I el que és més important: l'aficionat culer ja no es posa les mans al cap ni les defineix de guardiolades com abans.

Fitxatges molt pensats
Cesc, Alexis i Adriano arriben per la seva polivalència

Altres jugadors de la plantilla que Guardiola ja es va trobar a l'equip quan va arribar el 2008 ja tenien el gen de la polivalència activat, com Puyol (central i lateral dret), Abidal (lateral esquerre i central), Iniesta (interior dret i extrem dret) i fins i tot Piqué, que pot jugar de davanter com una solució en partits encallats com a Getafe o contra l'Inter, però que també podria jugar de migcentre defensiu -hi jugava quan estava cedit al Saragossa-. Guardiola, però, no l'ha fet jugar mai en aquesta posició. A l'hora de fitxar, el tècnic sempre ha prioritzat jugadors que poguessin jugar en més d'una posició alhora per evitar les reconversions, i per assegurar-se mantenir el model de joc. Així, l'arribada d'Adriano estava clarament enfocada en aquest sentit. El brasiler va arribar del Sevilla podent jugar tant de lateral esquerre com dret -aquest any encara no ha jugat a la dreta- i en qualsevol posició de la banda esquerra. De fet, aquesta temporada ha jugat més vegades d'extrem que de lateral. I els fitxatges d'Alexis i de Cesc aquest estiu han seguit amb la mateixa idea.

El factor Messi
L'argentí no és polivalent: juga on vol i es mou per tot arreu

En el cas de Messi parlar de polivalència seria injust i es quedaria curt. El crac argentí pot començar jugant de fals davanter centre, o d'extrem dret, però s'acaba movent per qualsevol lloc del camp lliurement per mirar d'estar en contacte sempre amb la pilota. Guardiola sempre diu que ell fa jugar a Messi allà on sap "que estarà més a prop de a pilota, a partir d'aquí, la resta del mèrit és seu". I el factor Messi afecta de retruc tot l'equip, que s'acaba movent i acomodant als moviments de l'argentí.

Amb quasi tota la plantilla capaç de jugar en dos o tres posicions a l'hora -Xavi és l'únic intocable, però imprescindible perquè els altres funcionin-, Guardiola ha pogut introduir l'última volta de cargol tàctica: jugar amb un 3-4-3 o un 4-3-3 un partit sí i un partit no, i fins i tot canviar dins d'un mateix partit diverses vegades, com va fer dimarts contra el Rayo. Si Guardiola no hagués modelat la plantilla com ho ha fet, seria impossible que funcionés com ho està fent.

Més continguts de