Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

'Ibratimovic'

Zlatan Ibrahimovic en el partit d'anada va regalar un gol a Robinho i en va fallar un altre, tot sol, davant de Valdés. A la tornada va regalar el gol a Nocerino. Tant jugant de pivot al davant com amb l'entrada de Pato, endarrerint-se a la mitja punta, el davanter suec va demostrar el que ja sabíem: que té un joc de peus privilegiat, impropi d'un home de metre noranta-cinc. Però, al capdavall, ni va marcar ni va ser decisiu.

No n'hi ha prou sent, de sobres, el jugador amb més talent i més en forma del teu equip. La diferència entre optar a la Pilota d'Or o mirar la gala per la tele amb traducció simultània són aquests partits importants de Champions, com aquests dos Milan-Barça dels últims dies. I, en una temporada esplèndida com està fent a Itàlia, en el moment important de la Champions va tornar a passar massa desapercebut.

La qüestió és que, mercenari d'un egocentrisme patològic, Ibrahimovic no acaba de trobar el seu lloc. El Barça va gastar-se una barbaritat de milions per treure's l'Eto'o de sobre, se'l va presentar com si fos Maradona i, al capdavall, a la botiga mai va ser un dels tres jugadors que més samarretes venia. Al Barça li sobraven companys. Al Milan n'hi falten. Mai no està a gust, mai no està al dente i se li està estovant la pasta.

Als 30 anys, i mentre acumula vuit lligues consecutives amb cinc equips diferents, Europa se li resisteix. No és que Zlatan i la seva vanitat comencin a ensumar-se que no guanyaran la Champions, és que els seus equips no arriben mai a jugar una final. La vegada que va estar més a prop d'aconseguir-ho va ser amb el Barça, però entre l'àrbitre, Mourinho i que ell, a aquelles altures de la pel·lícula, ja vivia obsessionat amb "el filòsof" Guardiola, es va tornar a quedar a les portes de la final. A San Siro el va substituir Abidal. Al Camp Nou, Bojan. I el jugador més car de la història del Barça, la pitjor operació econòmica de més d'un segle de club, se'n va anar per la porta del darrere, amenaçant de fitxar pel Madrid. Encara, a última hora, abans de firmar, va avisar Rosell i Bartomeu que si algun dia es trobava el Guardiola en un camp de futbol que no fos el Camp Nou li trencaria les cames.

Aquesta temporada s'han trobat dues vegades a Milà i no ho ha complert. Tampoc ha pogut parlar sobre la gespa, com li reclamava Pep. Fora sí: amb els micròfons davant s'ha alineat amb Mourinho per queixar-se que, al Camp Nou, és impossible guanyar. L'excusa dels àrbitres és de mal perdedor quan, en el partit d'anada, si algú podia queixar-se era el Barça. Quan el vam fitxar, l'ARA encara no existia. L'article que vaig escriure aleshores al Mundo Deportivo es titulava Ibratimovic . Tres anys més tard, ho ratifico.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT