A Itàlia tots els noms passen, excepte els Agnelli i la Juve

Cap / D’esportsExpliquen que a finals dels anys 70, quan la Juve començava a reunir els jugadors que acabarien guanyant la primera Copa d’Europa de l’equip, Gianni Agnelli, el president del club, demanava fer un tomb per sobre del camp d’entrenament amb el seu helicòpter mentre l’equip s’entrenava. No baixava gairebé mai, senzillament s’estava donant voltes una estona i després se n’anava a Milà, Roma, Suïssa o París per seguir amb les reunions de treball. La Fiat, durant aquells anys, era l’empresa que donava més feina a Itàlia. Un gegant. I la família Agnelli controlava l’empresa més gran i el club més estimat. Una vegada, Agnelli va baixar de l’helicòpter. El Roma, entrenat pel suec Liedholm, havia guanyat la lliga per davant de la Juve de Platini. I aquell dia, en posar els peus al terreny de joc, Agnelli va acostar-se al francès i li va dir. “Vostè no va entendre el que li deia per telèfon, oi?”

Platini havia arribat el 1982. I el dia que signava el contracte li van passar una trucada d’Agnelli. “Benvingut a la Juve: aquí només val guanyar. Aquest any ja hem guanyat la lliga, i el jugador que faig fora per fer-li lloc, Brady, ha marcat el penal clau després de saber que marxaria del club. Perquè aquí cal guanyar. Però amb vostè volem manar també a Europa”. Platini no tenia clar qui era aquell senyor, al qual tothom es referia com “l’advocat”. Uns mesos després ja ho havia entès. La família Agnelli era pura ambició. I la Juve és pura ambició. En les següents tres temporades, la Juve va guanyar dues lliges, una Copa d’Europa, una Recopa, una Supercopa d’Europa i un Mundial de clubs. L’helicòpter va seguir donant voltes, però va baixar pocs cops a la gespa.

La Juve és un club guanyador. Des del 1926 no s’ha estat mai més de vuit anys sense guanyar títols. I des que va tornar a Primera, després de patir un descens als despatxos, ha tiranitzat amb més força que mai la lliga. I ara vol la tercera Champions de la seva història. És un deure personal per a Andrea Agnelli, l’actual president de la Juve. Però aquesta nova generació d’Agnelli, amb cognoms francesos i nord-americans, ja que a mesura que els joves de la família estudien fora es casen amb gent d’altres terres, ha modernitzat aquesta màquina de guanyar: estadi nou, estil més ofensiu, bon màrqueting.

Després d’uns anys en què els problemes de la família -la mort de Giovannino Agnelli i les lluites de poder- els han passat factura, Andrea Agnelli és el quart membre de la família que presideix el club, després del seu avi Edoardo, el seu tiet Gianni i el seu pare Umberto. Entre Andrea Agnelli i el seu cosí John Elkann, president de la Fiat, han modernitzat la Juve sense renunciar a la tradició. La tradició, a la Juve, és manar. La Juve són els Agnelli, la família més important en els últims 100 anys d’història italiana. Els Berlusconi, Mussolini, Togliatti, Andreotti passen. Els Agnelli no. Sempre hi són, sempre manen.