Javi López com a símptoma
Hi ha un company de l’ARA -no d’Esports, òbviament- que sovint em recorda un article escrit fa temps en què explicava els problemes que tenia la meva dona per recordar el nom dels jugadors de l’Espanyol. “A mi -em diu l’admirat periodista- em passa com a ella: tot és aprendre-me’n un i vendre’l”. No els puc retreure res: els nostres jugadors, quan no són efímers, són gairebé anònims. Si li preguntés a la meva dona, al company de l’ARA o al 98% dels catalans (pericos inclosos) qui és el capità de l’Espanyol no sabrien donar la resposta correcta: Javi López.
Què podem dir de Javi López? Que és d’Osuna, que forma part del planter blanc-i-blau, al qual va arribar fa nou anys, que manté l’accent sevillà de qui no ha sortit del poble i que és simpàtic. Des del punt de vista futbolístic és el paradigma del que hauria de ser un jugador de l’Espanyol de classe mitjana: compromès, lluitador, polivalent, correcte. Javi López no enganya: té unes prestacions limitades, però les ofereix sense reserva i amb regularitat. Dit altrament i com a màxim elogi: no és un Salva Sevilla ni un Abraham.
Aquestes virtuts, però, no haurien de ser suficients per ser el capità, tot i que, mirat fredament, això de la capitania està sobrevalorat. Com molts dels elements simbòlics de l’esport. Ser capità tenia importància al pati del col·legi. Perquè eren els embrions dels equips. No hi havia dubte a l’hora de començar un partit: els dos millors ens jugàvem a parells o senars qui començava a triar els equips. El capità acumulava càrrecs i qualitats. Era el millor, el secretari tècnic, el líder i -sovint- donava nom a l’equip. Encara que un capità d’un equip d’elit no tingui tanta importància com el del pati, no deixa de ser un símbol. A l’Espanyol en tenim de mítics (José María, Solsona, Marañón, Tamudo, Jarque); d’altres de bon record (Lardín, Arteaga, Luis García, Sergio García). Que ho fos Cristian Álvarez va ser un error de la història i de Pochettino. Després d’això ja qualsevol ho podria ser. Però no. Reconec que Javi López -per actitud, caràcter i antiguitat- mereix ser capità de l’Espanyol. Però no és el que jo voldria, no és la samarreta que els nens volen comprar, no és el jugador que la meva dona recordarà.
Som un club de classe mitjana (en decadència, que és pitjor). I en l’odiat futbol modern això és nefast. Però costa acostumar-se a determinats efectes de la nostra condició. I com que no som tontos, el mal de molts no ens consola.
