Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

'Jet lag' global

Quan vius a Amèrica, per més d'hora que t'aixequis ja vas tard. I mira que aquí la gent es lleva a trenc d'alba, sobretot a les cases on hi ha canalla, perquè les classes de batxillerat comencen a les 7.20 del matí, i les de sisè a les 7.45 (dinen a quarts de dotze i pleguen a les 2 i a les 2.45, respectivament, i té els seus avantatges, no us penseu).

Però tant se val: quan cada matí ens precipitem sobre la pantalla per comprovar si encara paguem en euros o ja hem tornat a la pesseta, ens cau a sobre una dutxa de notícies, correus i tuits de la part del món que ja fa sis hores que s'ha tret la lleganya que ens fan sentir com una colla de desvagats. Ara bé, una cosa és anar tard com cada dia, i una altra molt diferent és engegar la tele a les 5.30 del matí, negra nit a Washington, i veure que Andrés Iniesta, Thiago i Leo Messi ja triangulen a Yokohama amb aquella alegria. Quina mandra.

Mai no havia vist jugar el Barça tan d'hora. Tant, que la primera part la vaig veure des del llit i me'n vaig recordar del professor Estapé, quan deia allò que "el millor cigar havà del dia és el de després d'esmorzar al llit". No vaig encendre un cigar ni tan sols vaig esmorzar (qui té gana, a aquelles hores?), però sí que tenia la sensació d'un dolce far niente .

Vaig fer zàping (anava dir que per deformació professional, però no ens enganyem, ja és per deformació personal, com tothom) i a la CNN estaven connectats en directe amb Bagdad, on el secretari de nord-americà de Defensa, Leon Panetta, presidia l'acte formal de posar l'última bandera americana en una caixa.

Quan els Estats Units van envair l'Iraq, el març del 2003, feia tres setmanes que Joan Gaspar havia dimitit, el president del Barça era Enric Reyna i l'entrenador, Radomir Antic (sí, fa venir calfreds). Va ser per aquelles dates que l'equip va ser eliminat a quarts de final de la Champions per la Juve. Puyol, Xavi i Valdés ja eren a la plantilla i Iniesta ja havia debutat amb el primer equip. No sé com no es van deprimir de per vida. El cas és que ara, vuit anys i tres Copes d'Europa després, el Barça ha tornat al Japó, i potser ha deixat paga i senyal a l'hotel per a l'any que ve. Ha plogut una miqueta, sí, en tots els sentits.

Despertar culers

A la mitja part començo el periple per alguna habitació a despertar culers que la nit abans m'havien promès que s'aixecarien a veure el Barça. Diuen que es reserven per diumenge. Som a mig pentinar i estem acabant de preparar una cartera que hauria hagut estar preparada abans d'anar a dormir que Keita marca el tercer.

Quan torno de l'escola, el partit ja s'ha acabat. Quan informo que Villa s'ha trencat la tíbia i que els golejadors han estat Adriano, Keita i Maxwell, faig cara de "ja t'ho deia jo que no era dia de llevar-se". Les generacions de culers que no recorden la gana d'anys com el 2003 tenen el paladar molt fi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT