Johan sense pilota
ALeicester, a més d’un equip de futbol que és a vuit punts de rematar una història fabulosa, hi ha el Centre Internacional de la Cultura i la Història de l’Esport, adscrit a la Universitat De Montfort. Fundat fa vint anys, investiga les relacions econòmiques, polítiques, culturals i socials de l’esport com a fenomen de masses, i compta, entre el professorat que hi imparteix cursos i fa recerca per tot el món, amb historiadors de prestigi internacional com Pierre Lanfranchi.
A Catalunya, gràcies a l’impuls del catedràtic de comunicació de la Universitat Autònoma Miquel de Moragas, es compta des de fa més temps amb el Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport, centrat en el moviment dels cinc anells però que també treballa al voltant de les seves múltiples connexions amb la societat contemporània. Però la consideració de l’esport més enllà de la simple pràctica o espectacle no és ni de lluny la mateixa al Regne Unit o altres països que aquí, malgrat l’empenta de publicacions com Panenka. La mateixa tarda en què un bon nombre de mitjans catalans paraven màquines per informar sobre la mort de Johan Cruyff, a les xarxes socials era senzill trobar-hi, i aquest cop més enllà del vòmit i de l’insult fàcil, missatges que qualificaven d’exageració el fet d’alterar programacions per oferir biografies i reaccions al decés del personatge. L’argument recurrent era que Cruyff, per més bo que hagués sigut, era només un jugador de futbol: la gran majoria de piulades venien de gent que admetia que no li agrada la pilota o d’aquest curiós i nostrat grup de persones que són del Barça però no els agrada el futbol. Mentrestant, encertadament, TV3 mostrava com el primer canal de la televisió pública holandesa havia esquinçat, també, la graella del dia per homenatjar Johan.
Sorprèn aquesta associació, tan freqüent aquí, entre no interessar-se pel futbol i ignorar els lligams, de molts tipus, que manté amb fets tant quotidians com històrics. Johan Cruyff venia des de l’Europa avançada i moderna a un país pobre, brut i dissortat però que bullia, fart de la subjugació i dels constants trets de fletxa cap al vençut. Va entendre i simpatitzar amb el que aquí es coïa i ho va immortalitzar simbòlicament amb el nom del seu fill. Més tard, quan va esdevenir entrenador, en una Catalunya encara atordida i confusa, va aplicar, en un club d’una dimensió incontestable, una filosofia guanyadora, de perseguir la victòria assumint la iniciativa, en què diversos moviments socials reconeixen inspirar-se. I deixa, a més, la tasca valuosíssima de la seva fundació. Tot plegat, fora del camp. Tot plegat, incomprensible que es menystingui.
