Jordi Alba és el nom que encapçala la llista de prioritats de la secretaria tècnica del Barça per a la pròxima temporada. Per qualitat, per preu i per adaptació a l'estil del Barça, és la primera opció que ha donat Tito Vilanova per ocupar el carril esquerre. Tot sembla indicar que el de Bellcaire d'Empordà apostarà pel 4-3-3 com a punt de partida i confia en el recorregut de l'internacional del València per obrir una alternativa ofensiva en l'esquema de l'equip i poder compensar les excursions de Dani Alves (o Montoya) per la dreta, d'una manera similar a com ho ha estat fent Adriano en el tram final de temporada.
Extrem o lateral?
El polivalent jugador del València és un extrem reconvertit a lateral, que sota les ordres d'Unai Emery ha explotat les seves virtuts ofensives fins a guanyar-se un lloc a la selecció espanyola, on aquest estiu començarà a crear complicitats amb els que haurien de ser els seus companys de vestidor si el traspàs s'acaba confirmant. En amistosos o en partits de classificació, Alba ja ha compartit sector d'atac amb Andrés Iniesta, ha tancat línia defensiva amb Puyol i Piqué i s'ha compenetrat amb Víctor Valdés en alguna basculació defensiva delicada. Jordi Alba agrada perquè, vestit d'extrem camuflat quan fa de lateral, té una cama esquerra de toc delicat i segur, de passada útil i sòbria. No és exagerat en els moviments, ni excessiu en la combinació, i aporta sempre la ració justa d'intensitat per salvar amb anticipació i intel·ligència la seva evident inferioritat física.
Oportú en l'arribada a l'espai
Especialment en les últimes dues temporades al València, dibuixat en un 4-2-3-1, s'ha mogut a cavall entre la mitja punta i la defensa. En la seva versió més ofensiva ha demostrat ser un futbolista d'arribada decidida, de remat àgil. Té olfacte de gol, tot i que prefereix fer assistències des de la banda en lloc de carregar amb el pes de ser gairebé com un segon davanter. És característica la seva invasió a la creueta de l'àrea gran per guanyar línia de fons i fer una centrada enrere, habitualment rasa i entre el primer pal i el punt de penal. Amb Soldado i Jonas s'han entès a la perfecció amb aquesta jugda.
El seu reciclatge al lateral l'ha convertit en un futbolista defensivament implicat. Jordi Alba s'assembla a Pedro en l'actitud activa en la pressió i en la seva rapidesa en les transicions, ja siguin d'atac o de defensa. No és un extrem de regats barrocs ni xut verinós, sinó més aviat un jugador de fer parets i ajustar rematades amb senzillesa. És pràctic i eficaç.
Quan fa de lateral explota totes aquestes virtuts i s'ofereix per sortir jugant amb molta confiança i serenor, tranquil amb la pilota, sense inquietar-se davant la pressió dels rivals. A més, està guanyant agressivitat per anar al tall amb contundència i aguantar la posició davant d'extrems hàbils, malgrat acumular encara alguna deficiència defensiva (provocada per una formació eminentment ofensiva) quan l'encaren o quan ha d'ajustar la seva basculació a la línia amb els centrals. Li agrada oferir-se en vertical, trencant a l'espai. És atrevit per pujar i generar situacions de superioritat numèrica en banda i és precís en la centrada al primer toc. De fet, és tan àgil mentalment que el joc de l'equip s'accelera quan passa pels seus peus, perquè evita les conduccions i juga, sempre que pot, a un o dos tocs. És un futbolista molt mòbil, més d'aparèixer que de ser-hi, característica fonamental en el model de joc blaugrana.
El perfil de Jordi Alba agrada per l'amplitud i profunditat que dóna a l'equip i perquè aporta competència a Adriano, molt sol al lateral des de la malaltia d'Abidal. Precisament, la baixa del francès ha destapat una segona carència a la plantilla, la del central.
Al Barça li cal fitxar un central?
La lesió de Fontàs i l'última operació de Puyol han fet que es reclamin reforços en defensa per no carregar les cames de Piqué i Mascherano, ni carregar de responsabilitat Bartra i Muniesa. Thiago Silva, del Milan, sembla el més ben situat, però la complexitat del seu fitxatge i els dubtes sobre la seva adaptació en un escenari defensiu molt més obert del que es troba al calcio generen dubtes i, fins i tot, acaben construint un segon discurs, partidari de no fitxar i confiar en els que hi ha.
