LLIGA DE CAMPIONS

La Juve: història d'un gran èxit

Darrere un equip s'amaga l'ambició d'una família, l'Agnelli, que permet explicar la història italiana

Dybala (Juventus) / EFE

Expliquen que a finals dels anys 70, quan la Juve començava a unir els jugadors que acabarien guanyant la primera Copa d'Europa de l'equip, Gianni Agnelli, el president del club, demanava fer un volt per sobre el camp d'entrenament amb el seu helicòpter quan l'equip entrenava. No baixava gairebé mai, senzillament estava donant voltes una estona i acte seguit marxava a Milà, Roma, Suïssa o París per seguir amb reunions de feina. La FIAT, durant aquells anys, era l'empresa que donava més feina a Itàlia. Un gegant. I la família Agnelli controlava l'empresa més gran i el club més estimat. Un cop, Agnelli va baixar de l'helicòpter. La Roma, entrenada pel suec Liedholm, havia guanyat la lliga per davant de la Juve de Platini. I aquell dia, en posar els peus al terreny de joc, Agnelli va acostar-se al francès i li va dir. "Vostè no va entendre el que li deia per telèfon, oi?".

Platini havia arribat el 1982. I el dia que signava el contracte li van passar una trucada d'Agnelli. "Benvingut a la Juve, aquí només s'hi val a guanyar. Aquest any ja hem guanyat la lliga i el jugador que faig fora per fer-li lloc, Brady, ha marcat el penal clau sabent que marxaria del club. Perquè aquí cal guanyar. Però amb vostè volem manar també a Europa". Platini no tenia clar qui era aquell senyor, al qual tothom es referia com a "l'advocat". Uns mesos després ja ho havia entès. La família Agnelli era pura ambició. I la Juve és pura ambició. En les següents tres temporades la Juve va guanyar dues lliges, una Copa d'Europa, una Recopa, una Supercopa d'Europa i un Mundial de Clubs. I l'helicòpter va seguir donant voltes, baixant pocs cops a la gespa.

Els Agnelli

"La Juve és un club guanyador. En un país on molts donen per vàlid viure bé, a la Juve es guanya. No s'accepta perdre", deia Claudio Marchisio, jugador del club i soci de la Juve des que era un nen. Marchisio, un dels pocs jugadors piemontesos de la Juve, ha vist com l'equip de la seva vida es modernitza, com ho ha fet la FIAT, per esdevenir una multinacional guanyadora. La Juve, des del 1926 no s’ha estat mai més de 8 anys sense guanyar títols. I des que va tornar a Primera, després de patir un descens als despatxos, ha tiranitzat amb més força que mai la Lliga. "Quan la Juve va ser enviada a Segona per un cas de delictes protagonitzats pel seu director general Moggi, es van editar llibres amb acudits contra la Juve. En recordo un titulat "Déu existeix, la Juve a Segona". "Tothom en va fer escarni, però els jugadors bons com Buffon i Del Piero no van marxar, l'equip va pujar i en pocs anys ja manava de nou", recorda el periodista Sandro Bocchio.

El Barça i la Juve es coneixen i comparteixen una cultura guanyadora, amb seu en una regió considerada forta econòmicament i moderna: Catalunya i el Piemont. El Barça, però, ha manat a Europa. I la Juve fa massa que no ho fa. Per a Andrea Agnelli, el president de la Juve, és una ferida. Però aquesta nova generació, amb cognoms francesos i nord-americans, ja que a mesura que els Agnelli estudien fora i fan negocis es globalitzen i es casen amb famílies d'altres llocs, ha modernitzat aquesta màquina de guanyar: estadi nou, estil més ofensiu, bon màrqueting i fitxatges de treballadors de renom, siguin d'on sigui, com el català Xavier Ribalta, clau en l'àrea de fitxatges de jugadors.

Després d’uns anys en què els problemes de la família -la mort de Giovannino Agnelli i les lluites de poder- van passar factura, Andrea Agnelli és el quart membre de la família que presideix el club, després del seu avi Edoardo, el seu tiet Gianni i el seu pare, Umberto. “Entre l’Andrea i el seu cosí, John Elkann, president de la FIAT, han modernitzat la Juve, sense renunciar a la tradició. Especialment sota Gianni Agnelli, guanyar va ser una obsessió. Els Agnelli són una nissaga que volen manar. I per tant, volen guanyar”, explica el periodista Paolo Condò. “La Juve és com una empresa que vol menjar-se el món”, va dir en el seu moment Gianni Agnelli. Al Barça ara hi treballa Francesco Calvo, un dels treballadors més valorats per la capacitat d'aconseguir patrocinadors, que abans havia estat clau a la Juve a l'hora d'omplir la caixa piemontesa.

L'estil

“Quan vaig arribar a la Juve ningú parlava de guanyar títols. Era estrany. Llavors un dels treballadors m’ho va explicar: no cal dir-ho, ja que tothom dona per fet que cal guanyar totes les competicions”, recorda Lilian Thuram, exjugador dels dos clubs. La clau és guanyar. Abans, amb un estil defensiu, simbolitzat per la frase de Giovanni Trappattoni: “No vull atacar, vull guanyar. Guanyar és el que importa”. Ara la Juve ataca més, però no tant com el Barça. Antonio Conte, que simbolitza el nou futbol italià més vertical, ja va fer una bona feina. I Massimiliano Allegri, que s'adapta a diferents estils, l'ha millorat. “La Juve d’Allegri és més ofensiva que altres equips, però hi ha una cosa que no canvia gaire: adaptar-se al rival. La Juve, a Itàlia, sol portar el pes del partit contra rivals defensius. I contra clubs europeus s’adapta", reflexionava Gianluca Vialli, exjugador que ara treballa analitzant partits.

Allegri tenia fama de defensiu al Milan. Va arribar a la Juve el 2014 quan Conte va marxar enfadat perquè creia que no li donaven prou fitxatges. El tècnic toscà va acabar millorant els resultats de Conte modificant el sistema tàctic. Va començar amb cinc defenses, després amb quatre. Aquest any també ha modificat coses, i ha apostat finament per un 4-2-3-1 en què el doble pivot sol ser cosa de Pjanic i Khedira. Mandzukic s'ha adaptat a jugar a una banda, amb Cuadrado a l'altra. El jove Pjaca i Alves, que pot jugar d'extrem, fan de relleu. Amb Higuaín pel mig, Dybala crea amb llibertat per darrere i obre espais que poden aprofitar amb arribada Pjanic i Khedira . Els laterals, com Lichsteiner, Alves o Alex Sandro, també solen atacar. En defensa, Bonucci, Chiellini i Barzagli són bastions, amb Benatia oferint descans. i tot, amb Buffon, amb 39 anys, jugant a un gran nivell".

“La Juve, com el Bayern a Alemanya, sol comprar els millors jugadors rivals. Pocs herois de la Juve s’han format a la casa. Ni Del Piero, ni Zoff, ni Zidane”, deia fa temps Paolo Condò. I tenia raó. Malgrat tenir un bon futbol base d'on ha sorgit Marchisio, es compra talent fora. A la Roma li van pispar Pjanic. Al Nàpols, Higuaín. La potència econòmica de la Juve és total: té milions d'aficionats i guanya diners cada any.

Els precedents

El Barça i el Juventus es van enfrontar per primera vegada la temporada 1951-52, en partit de semifinals de la Copa Llatina. En aquella ocasió els blaugranes van superar clarament els italians per 4-2 i es van classificar per a la final, que posteriorment guanyarien contra el Niça al Parc dels Prínceps de París. Uns anys després, en partit de setzens de final de la Copa de Fires la temporada 1970-71, els italians es van imposar per 2-1 a casa i per 1-2 al Camp Nou. Als quarts de final de la temporada 1985-86 el Barça va guanyar per 1-0 al Camp Nou gràcies a un gol de Julio Alberto. A la tornada un gol d’Archibald va permetre empatar el partit (1-1) i va classificar els homes de Terry Venables. La temporada 1990-91 el Barça i el Juventus s’enfrontaven per quarta vegada, a les semifinals de la Recopa. Els homes de Cruyff van guanyar a l’anada per 3-1 i es van classificar malgrat perdre el partit de tornada per 1-0. L’últim enfrontament va ser a la Champions 2002-03. Després de l’empat a Torí (1-1), un gol de Zalayeta a la pròrroga va classificar els homes de Marcello Lippi (1-2). El darrer duel oficial va ser la final de Berlín d'ara farà dos anys, quan Rakitic, Neymar i Suárez van acabar amb la resistència d'una Juve que tenia Morata com a estilet.

La Juve guanyarà segurament la sisena Lliga consecutiva i aspira al triplet. El duel contra el Barça pot ser clau, doncs. I de pas, veurà el Barça jugant per primer cop al nou Juventus Stadium, un recinte modern aixecat on abans hi havia el fred Delle Alpi. És la nova Juve, moderna, però guanyadora com sempre. El seu himne, també nou, diu que la Juve és la història d'un gran amor. Per als Agnelli és la història d'un gran èxit.

Etiquetes

Més continguts de