Publicitat
Publicitat

L'Espanyol, els Manel i la Catalunya 'canalla'

Tot aquest enrenou de la mal anomenada vaga del futbol avorreix una mica i em sembla que, com bé assenyalava l'Albert Solé en el seu bitllet d'ahir, ha estat una bona manera dels clubs de cridar l'atenció en aquests dies d'abstinència futbolística. L'única nota positiva de tot plegat és que l'Espanyol ha estat al lloc que li tocava (no com d'altres, podria afegir) i, sobretot, que, per un cop, ha guanyat un procés judicial (ara només cal no perdre el telèfon de Juan de Dios Crespo).

Com a alternativa a aquest tema que ja ha deixat de ser d'actualitat, vull aprofitar el meu espai per tractar-ne un que crec que ha patit un cert buit informatiu en els diferents mitjans: els Manel. No seré jo qui gosi criticar-los. Ni en tinc motius, tot el contrari: de fet, ells i els Antònia Font han aconseguit posar-nos d'acord a tota la família –des d'un nen de cinc anys fins als pares, que ja fa dies que en vam fer quaranta, passant per uns adolescents– a l'hora de triar la música del cotxe, de manera que són la banda sonora de tots els nostres viatges. Però com va dir el Pau Riba en el programa de l'Albert Om, s'ha de reconèixer que són una mica així. Una mica com? No ho va acabar de concretar però tots el vam entendre. Representen una Catalunya montserratina, una Catalunya poc canalla. I jo m'identifico més amb la Catalunya canalla. I crec que, entre d'altres coses, per això sóc de l'Espanyol i ja m'està bé que als Manel no els preocupi la renovació de Pochettino.

No obstant això, l'Espanyol no ha sabut jugar amb aquesta identitat. Al contrari del que sí que ho ha sabut fer, l'Atlètic de Madrid, que, davant el señorío del seu rival ciutadà (aquest que en una estratègia equivocada, pel que suposa de reconeixement històric, els culers ara li valoren com a identitat perduda), s'ha presentat com l'opció canalla de les dues. Aquí també podem trobar exemples que confirmen la hipòtesi: el David Castillo és perico i el Sergi Pàmies, no; el José Corbacho ho és i el Pep Munné, no; Martí-Gómez, sí, i Puyal, no; Albert Raurich, sí, Fermí Puig, no. El perfil canalla i montserratí de cadascun crec que està força clar. Però no sempre coincideix: Jordi Pujol ja és de l'equip que li correspon, però Pasqual Maragall hauria de ser perico. Amb Lluís Llach no hi ha cap problema, però Serrat hauria de ser dels nostres de la mateixa manera que el seu amic Sabina és matalasser. Però qui més em dol que no fos de l'Espanyol és el que va ser un dels culers més il·lustres: Manolo Vázquez Montalbán. De fet, de gran vull ser com ell en versió perica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT