16/12/2016

L’amistat clandestina

2 min

Una de les contraprogramacions més recordades de la història futbolística va ser la perpetrada pel Barça el 4 de maig del 1988, en presentar Johan Cruyff com a nou entrenador el mateix dia que, al vell Sarrià, l’Espanyol acaronava la glòria europea davant el Bayer Leverkusen. Es podia intuir que els dos fets marcarien punts d’inflexió en els dos clubs, però, aquella nit, difícilment algú va pensar que suposessin un cant del cigne per als pericos i el final de l’històric derrotisme dels culers. En tot cas, amb un Barça descompost i un Espanyol que sublimava la humilitat i la solidaritat, en aquella primavera es va generar una empatia blaugrana cap al rival ciutadà que va motivar alguna llàgrima en galta barcelonista quan Losada va xutar el pitjor penal de la seva carrera. Un gest irrepetible?

Encara avui en dia un nombre remarcable de seguidors culers admeten voler el bé del veí sempre que no suposi el perjudici propi. Amb totes les reserves que comporta una crida aleatòria en una xarxa social, quan es demana als culers sobre el seu grau de simpatia cap a l’Espanyol, el nombre de respostes amables, hostils i d’indiferència genera, pràcticament, un empat tècnic (tretze, quinze i tres, en concret). Al costat d’expressions contundents com “Només els vull veure a Segona”, “Han de perdre, fins i tot, l’avió de tornada”, “L’únic partit en què no sé amb qui anar és l’Espanyol-Madrid” o “No hi ha opció que l’Espanyol desaparegui?”, hi ha manifestacions de culers que els han animat en les finals que han disputat, que s’uneixen quan cal a amics i familiars pericos o que adverteixen que l’Espanyol és tan representant del futbol català com el Barça.

En aquest mateix experiment, els seguidors blanc-i-blaus exposen que, entre els barcelonistes del seu entorn, hi ha tanta animadversió com simpatia, si bé en aquest segon cas admeten que sovint és per qüestions més personals que esportives o institucionals. Ara bé, aquests pericos es malfien de les abraçades de l’ós, i esmenten mots com “paternalisme” i “condescendència”. No són pocs, i entendrà el lector l’observació de l’anonimat en una enquesta modesta, que s’estimen més el culer fidel a l’antagonisme històric, desitjós de la desgràcia del rival, que no pas el mig amic. Interpreten que els anti perceben l’Espanyol com un adversari real, com una amenaça a la seva preeminència esportiva i social, mentre que l’expressió del barcelonista simpàtic amaga, potser involuntàriament, una assumpció de la inferioritat blanc-i-blava que el perico, evidentment, no vol acceptar. Per això, es pregunten què passaria amb un Espanyol potent, que disputés títols i qualificacions europees al Barça, que fes més que pessigolles, una alternativa i no una entitat a l’ombra. Si aquesta hipòtesi és a prop, ho podem començar a saber demà.

stats