BarcelonaEl primer Jordan del qual parlen les cròniques del Laney High School als anys 70 es deia Larry. Feia 1,72 i era l’estrella de l’equip d’aquest institut de Carolina del Nord, als Estats Units. La majoria dels entrenadors que havia tingut en subratllaven l’agilitat i la tècnica, idònies per triomfar en el món del bàsquet, a part d’una envejable musculatura de ferro. En aquella època, el seu germà petit, Michael Jeffrey Jordan, no es perdia cap partit de Larry. Somiava a formar part algun dia de l’equip de l’institut, on el seu germà s’havia convertit, amb el pas dels anys, en el referent local jugant com a base. Michael idolatrava Larry, s’hi emmirallava, volia jugar com ell. Ho subratlla David Hart, mànager de l’equip de la Universitat de Carolina del Nord, on va estudiar el futur guanyador de sis anells de la NBA: “El Michael estimava molt el Larry. Parlava d’ell a tota hora”. No només l’admirava; l’amor pel seu germà va dur Michael a convertir-se en una llegenda.
La rivalitat basquetbolística entre germans no va passar desapercebuda al seu pare, James Jordan, un exmilitar avesat a educar per mitjà de la disciplina. Va observar la passió amb què vivien l’esport i, per estimular la competitivitat entre ells, va comprar una cistella de bàsquet per al pati de casa. Cada tarda els germans Jordan feien el seu un contra un particular. S’hi passaven hores. Cada duel deixava clar, però, que Larry era molt millor que Michael.
Les derrotes domèstiques van suposar un estímul per al germà petit: poder ser millor que aquell en qui s’emmirallava l’estimulava. Allà, entre esmaixades casolanes i triples inversemblants al jardí de James i Deloris Jordan, la seva mare, Michael es va proposar superar Larry. I no és cap espòiler dir que efectivament ho va aconseguir.
La tardor del 1978 va ser decisiva per al futur del gran dels Jordan. L’alçada el va relegar a un segon pla. Va quedar fora de les proves per formar part del primer equip de l’Institut Laney. Aquella decisió la va prendre el tècnic Clifton Herring, segons els documents de l’època, i l’ha perseguit tota la vida. Al llibre Michael Jordan i el món que ell va crear, el mateix Herring, entrenador de tots dos germans a l’institut, diu que “si Larry hagués fet 1,90, estaríem parlant de Michael com el germà de Larry”.
Després del desencís universitari va tenir una oportunitat de ser professional en una lliga que es va crear i en què només s’admetien jugadors de menys d’1,87 metres, però no hi va voler participar. Fins i tot els Chicago Bulls li van oferir un contracte, però entenia que ho feien per explotar l’atractiu del seu cognom.
Així, al món del bàsquet, només un Jordan ha passat a la història. I amb el 23 a l’esquena, un número que l’home que pràcticament durant tota la seva carrera va aturar el temps quan s’enlairava ha lluït perquè era gairebé la meitat del número que portava Larry quan era jugador, el 45. Un petit homenatge de Michael a Larry, que va passar de ser l’ídol del seu germà a ser el germà d’un ídol.
