Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Lluitar per tornar a treballar

De sobte, tothom es recorda de tu. Els canals repeteixen cada mitja hora el moment que t'aparta de fer el que més t'agrada. Mig any, com a mínim. Cada record del crac o del paf s'acompanya d'un fos a negre. Perquè ho veus tot negre. Fins i tot dies després del diagnòstic. Primer, avorreixes la sintonia del mòbil i et deixes els dits tuitejant missatges d'agraïment a tothom que et desitja sort. Al cap d'uns dies, però, aquell entorn que fins fa poc era la teva vida passa a un segon terme. I la teva família, la parella, els amics, són el teu suport en un procés en què només hi ha un objectiu: la recuperació. L'objectiu és, fins i tot, que el genoll torni a estar del tot bé, abans que tornar a jugar. Ara ets tu, i no el futbolista. I la lesió té uns terminis de recuperació molt marcats: primer musculació, després caminar, més tard trotar. I en ells trobes la petita motivació per avançar: complir-los, i superar-los. Fins ara eres futbolista: ara tens la motivació del jugador de golf, ell sol contra la pilota i el forat, com a únic responsable del seu èxit o fracàs.

Per sort, l'operació surt bé en un bon nombre de casos, i tu mateix acabes servint de consell, de suport, d'exemple, per a companys que puguin passar pel mateix tràngol. I més quan, un cop el paf és un record llunyà, et sents com un nen amb genoll nou: ni dolor, ni inflamacions. I el final somiat de la història, potser, no es queda només en el dia en què la teva samarreta ja no és la d'entrenament i al mig del camp on jugues hi ha un àrbitre col·legiat. Arriba fins al moment en què un dia marques. I aquella sensació de "tot s'ha acabat" t'acompanya per sempre més des d'aquell dia, i et convenç que des d'aquell dia tot només pot ser millor. A vegades ho és.

Àrbitre, deia. Pots recordar, també, qui era l'àrbitre. Perquè potser el crac ha vingut perquè un contrincant t'ha inserit els tacs entremig dels lligaments del genoll. I has sentit l'home que ha d'impartir justícia dir: " Levántese ", o potser ha xiulat la falta, però l'ha deixada sense amonestació. L'àrbitre, tard o d'hora, sabrà que s'ha equivocat. Li ho diran, o veurà la jugada a la tele, i sempre es veu diferent a la pantalla. Sempre. I no es queda indiferent. És més, l'envaeix el pessigolleig de l'error greu. S'estimaria més, fins i tot, haver validat un gol amb la mà, de Déu o de la terra, o qualsevol altra pífia. De tant en tant, potser molt de tant en tant però com a mínim una n'hi haurà, una de les trucades o visites que rebràs ajagut al llit de l'hospital és la de l'àrbitre.

I el contrari que t'ha enforquillat els lligaments? Saps que alguns noms de gent que ha deixat companys sense feina s'escriuen amb la f de fredor. Però no són la majoria. I aquesta majoria passa per moments difícils en les hores posteriors, quan les emocions són tan intenses que, comprensiblement per la gravetat de la lesió, se sobreposen a la racionalitat. Encara que l'infractor s'hagi disculpat i el damnificat li hagi concedit el perdó. Però els micròfons pressionen. I el rival continuarà jugant però dirà quelcom semblant al que va dir Toni Doblas: "És el primer cop que em passa. Mai a la vida he anat a fer mal. Si hagués pogut, hauria demanat el canvi perquè des d'aquell moment, no estava centrat. L'acció va ser fortuïta i tothom que hagi jugat ho haurà vist: el mateix company ho ha reconegut. No hi ha maldat, però no es pot canviar res. Només desitjar-li una recuperació molt ràpida".

He escrit aquest article amb el testimoni d'un futbolista professional, un àrbitre ja retirat i un àrbitre en actiu. A tots tres, un sincer agraïment.

Més continguts de