Luis Enrique ens pot fer canviar d’opinió
Una de les coses que més m’agrada de Luis Enrique és aquesta sensació que tot pot canviar. Que em podria fer canviar el punt de vista. No fa tant, semblava que Piqué no jugaria els partits importants, i ara viu un moment dolç. A Pedro li posaven un llaç, llest per regalar-lo aquest Nadal, i el canari ha recuperat la fam. Fins i tot Montoya ha acabat l’any jugant dos partits consecutius, xerrant amb Luis Enrique a la banda. L’asturià ho deia: “Si hi ha un tècnic que canviarà d’opinió si el jugador treballa bé, aquest sóc jo”. Un tècnic que no s’encaparra a defensar les primeres opinions i que no té por a admetre que potser el primer judici no era correcte no és un mal tècnic.
Amb Luis Enrique vivim pendents de veure com evoluciona cada cas, cada partit. Posant una espelma per demanar que les coses segueixin canviant i sigui un canvi positiu. És evident que tothom voldria que el tècnic tingués clar ja com cal jugar, amb un estil de joc definit i els jugadors sumats a la causa. És lícit estar preocupat en veure que, arribats a Nadal, encara queden tantes coses per definir. Amb aquesta plantilla, amb aquests jugadors, és lícit esperar més. Les estadístiques no són dolentes, però amb aquest equip confiem també a tenir sensacions positives, un joc elèctric que et faci xalar. Golejar el Còrdova amb un joc per moments monòton forma part de la lògica. Del Barça se n’espera alguna cosa més. N’espero més, d’aquest Barça. Les estadístiques ajuden a entendre la realitat, però no són la realitat. Pots guanyar 5-0 i marxar del camp amb aquella sensació d’haver vist un espectacle previsible.
Al Camp Nou, per moments, tens la mateixa sensació que et queda quan veus una obra de teatre que ja fa deu anys que és en cartellera. Els actors apareixen a l’escenari, fan la feina i tornen a casa amb mirada freda, cansats de fer sempre el mateix. La funció ha estat correcta, però previsible, amb un punt funcionaral. El problema, potser, és que cada any, cada partit, esperem una obra d’art magnífica. Veiem Messi, Iniesta i Neymar i somiem a tocar el cel. Vivim ràpid, mirem de reüll un Madrid que ho guanya tot i volem aprofitar els anys daurats d’una generació, deixant sense temps el cos tècnic. Potser Luis Enrique necessita un any sencer per acabar de tenir una opinió de tots els jugadors, de tot el club, i poder arrencar amb les idees clares del tot l’estiu vinent. Potser seria un escenari lògic, aquest: un any per fer proves, per entendre mecanismes i convèncer els jugadors. I aspirar a tot la temporada 2015/16. Però ningú li vol donar aquest temps, a Luis Enrique. Ni una directiva necessitada de títols, ni la premsa, ni els aficionats.
Luis Enrique haurà d’anar evolucionant tot l’any sense gaire marge de maniobra. Tothom espera d’ell que guanyi títols jugant com els àngels. Alguns prefereixen guanyar sense acabar de fer-ho bé. Altres prefereixen perdre amb un estil que et permeti empatitzar. Luis Enrique encararà mig any en què, com Piqué, ens pot fer canviar d’opinió. Molts estem preparats per deixar-nos seduir, ja que ara mateix, quan acaba l’obra, aplaudim un sol cop. I marxem cap a casa oblidant-nos ràpidament d’una funció correcta. I res més.
