Luis Enrique: valent o temerari

BarcelonaDimarts contra el Celtic, en l’estrena de la Champions, Luis Enrique va poder alinear per primera vegada aquesta temporada el trident. El tècnic asturià, tot i l’escandalosa golejada, va deixar els tres futbolistes sobre de la gespa fins al final perquè allunyessin a base de gols qualsevol pena provocada per la derrota contra l’Alabès. La recepta va funcionar. Va marcar Messi, va marcar Neymar i va acabar sumant-se a la festa Luis Suárez.

Un dels grans reptes del cos tècnic durant aquesta temporada, i alhora la gran incògnita, és la gestió dels minuts de la plantilla; si l’asturià tindrà capacitat per asseure a la banqueta els tres futbolistes sud-americans, evitant la càrrega de partits dels últims anys i donant més participació als dos jugadors que reclamen protagonisme a la punta d’atac, el renovat Arda Turan i Paco Alcácer, que tot just s’acaba d’incorporar a l’equip. Ara que hi ha més competència al grup, havent fet el club un esforç important des de l’àrea econòmica per satisfer els desitjos del tècnic, l’asturià ha de decidir quina gestió farà dels seus futbolistes, plenament conscient que les respostes del trident poden ser imprevisibles.

Els precedents dels dos últims anys, però, no són gaire esperançadors per als suplents. Des que Luis Suárez va poder debutar al Santiago Bernabéu, la tardor del 2014, el tècnic ha disposat dels tres cracs en 82 partits, i en 70 els ha alineat plegats. Va passar en 35 ocasions el primer any, de 47 partits totals, i es va repetir 35 vegades el curs passat, sobre 60 partits. El trident, quan no hi ha lesions ni sancions pel mig, juga junt més del 85% dels partits.

No tot s’explica, però, amb aquestes estadístiques. Durant la setmana, l’impacte de la competició es pot atenuar. Així doncs, malgrat la presència massiva de la tripleta atacant durant la majoria dels partits, el cos tècnic intenta equilibrar els esforços físics -també mentals- als entrenaments, rebaixant la càrrega de treball gràcies a la nova tecnologia -especialment el GPS- que permet saber quan un futbolista està al límit, a punt de caure en el precipici de la sobrecàrrega.

A més a més, un dels factors que juguen a favor de Luis Enrique en el seu intent de fer-los entendre que no poden jugar-ho tot és l’experiència dels dos últims anys. L’equip va arribar ofegat al tram final de la temporada anterior, caient a la Champions i complicant-se la Lliga després d’un empat i tres derrotes consecutives. El primer any, en canvi, l’equip va arribar bé al final i va ser només Suárez qui va patir les exigències de tota la campanya. L’uruguaià només va estalviar-se un partit per decisió tècnica des del dia del seu debut, i va arribar al final de curs lesionat, uns problemes físics que van posar en risc la seva participació en la final de la Champions de Berlín. Aquell any el futbolista que més vegades va haver de descansar per decisió de l’asturià va ser Neymar, fins a 5, mentre que Messi i Suárez es van quedar només un partit sense jugar.

Messi canvia Luis Enrique

Però el punt climàtic que va estar a punt de fer-ho explosionar tot, i que, de fet, va provocar la destitució d’Andoni Zubizarreta i la convocatòria d’eleccions, va ser la suplència de Messi i Neymar a Sant Sebastià. El Barça va perdre contra la Reial Societat, l’endemà l’argentí s’enfrontava amb l’entrenador i es vivien unes jornades de màxima tensió que van canviar-ho tot. Cap a millor. Luis Enrique va saber reconduir la situació fins a arribar a un equilibri que ha permès guanyar dues Lligues, dues Copes i una Champions. Això sí, apostant perquè el trident ho jugui pràcticament tot, un fet que té una part arriscada, com es va demostrar l’any passat quan es van quedar sense gasolina en el tram decisiu.

L’experiència del 2015 va fer que Luis Enrique decidís canviar la gestió dels cracs. El curs passat Suárez va quedar-se sense jugar per decisió tècnica 4 partits i Neymar 2. Messi, en canvi, va sortir al terreny de joc sempre que estava disponible -sense molèsties ni lesions-m en algun cas a la segona meitat, com va passar al Calderón o al Bernabéu, quan sortia d’una lesió que va afectar les rotacions que va fer l’ staff.

Tenir Messi dos mesos fora de joc va suposar una redistribució dels minuts, que va donar opcions a Munir i Sandro. En el tram final, quan les coses anaven de debò, el trident va ser insubstituïble. Els joves van desaparèixer de l’onze titular de manera fulgurant. D’aquesta manera, en els últims 20 partits de la temporada, l’uruguaià només es va perdre dos partits -un per sanció i un per descans- i Neymar només un per sanció.

Aquest any Arda i Alcácer són les alternatives. El secretari tècnic, Robert Fernández, ja va avisar que l’ex del València està preparat “mentalment” per a la suplència, i que ajudarà “més del que la gent es pensa”. No serà fàcil, com va demostrar Pedro, que, davant la impotència de no jugar ni quan hi havia golejades, va marxar. De la capacitat de persuasió de Luis Enrique en dependrà que es trobi un equilibri entre la voracitat del trident i el mínim de minuts per no desesperar de la resta de mortals.