L’últim reducte d’una tradició centenària

BarcelonaSón l’últim reducte d’una tradició centenària. Un costum que ells han seguit durant més de 50 anys. A la Fabra i Coats de Sant Andreu, a les Rambles, a les oficines del club de Menéndez Pelayo, sota la tribuna del Camp Nou, als camps on ara hi ha el Miniestadi i des de fa 25 anys sota els pins que envolten el Palau Blaugrana. Són sis però van ser molts més. L’edat no perdona. L’Evelio és el més veterà, amb 78 anys. Amb ell, cada dilluns a dos quarts de dotze, s’hi apleguen el Sebastià, el Josep, el Pere, el Miquel i el Salvador, que amb 72 anys és el més jove de tots i el pare de l’exprecandidat a les eleccions Jordi Farré.

Tenen un parell de bancs de fusta preparats sota la rampa del Palau -l’única concessió del club-. Si la pluja no els arracona sota el paraigua del ciment, s’asseuen a la pista de petanca que hi ha camí de les oficines, a l’ombra dels pins que han vist créixer aquest club. I parlen. Simplement parlen -alguns més pausats, altres a crits- durant gairebé dues hores, seguint la tradició de les tertúlies sobre el Barça que hi ha hagut sempre, que hi continua havent en cada bar del país, en cada sobretaula. Ells ho fan religiosament cada setmana mentre veuen desfilar amunt i avall els directius, jugadors, entrenadors i executius del seu Barça.

Provenen de tradicions diferents. El Miquel formava part de la Penya del Misteri, nom amb el qual es coneixien tots els comercials de la zona que dilluns al migdia s’escapaven a la rodalia del Camp Nou per fer petar la xerrada sobre el Barça. L’Evelio era home de Palau -seguint l’hàbit del seu pare-, que li va merèixer l’oferta de Josep Llúis Núñez per entrar a formar part de la directiva del 1978. “No teníem el mateix tarannà”, argumenta per explicar la seva negativa. El Salvador i, sobretot, el Pere van tenir un passat moreno. Van ser els més rebels. “No he pegat mai a ningú. Bé, només a un”, conclou el segon quan recorda la lleialtat a Núñez.

Precisament, l’origen dels morenos els porta a una encesa discussió. Cinc contra un. Tots coincideixen que van néixer amb Núñez, una guàrdia de corps que el constructor va crear al seu voltant per atemorir tothom qui aixequés la veu contra ell. “Tenien passis de lliure circulació”, recorden. Intimidaven periodistes i opositors. “Amb ells no podies enraonar”, afegeixen. El Salvador, rebel per naturalesa, tot i estar en minoria, no es rendeix: “El nom de morenos el va posar el president Llaudet”. I s’entesta, amb les venes marcades, a exposar la seva tesi: a mitjans dels anys 60 un grup d’aficionats, crispats per un episodi recent amb la plantilla, eren al camp de rugbi on ara hi ha el Miniestadi. El llavors president va acostar-se’ls i va preguntar-los si estaven “prenent el bronzu ”. D’aquí el nom. Amb Llaudet ja existien, doncs, els famosos morenos de Núñez, bronzejats pel sol del carrer on campaven lliurement.

En el Salvador tot és adrenalina, més rauxa que seny. La seva veu se sent a cinquanta metres. Brama. Llança un udol quan veu algun (suposat) conegut en la distància. Militant del PSUC tota la vida, va votar Núñez en les primeres eleccions. També va donar suport a Lluís Bassat uns anys més tard. Fins que el publicista els va dir en un sopar que es busquessin la vida perquè la Generalitat “l’havia deixat sol”.

Al llarg dels anys, tots ells -i tots els que ja no hi són- han participat activament en les diferents campanyes, ajudant un candidat o altre a arribar al poder. Hi ha hagut amors platònics que van caducar molt ràpid, com el del Josep, votant de Joan Laporta el 2003 i Sandro Rosell el 2010. Això sí, tots coincideixen que “el pitjor president de la història” és precisament Rosell, no tant pel que va fer sinó per com va fugir.

La seva posició privilegiada, amb contacte diari amb les entranyes del club, els ha fet testimonis d’algun dels episodis més funestos de la història del Barça. “Vaig veure com el Parera s’enduia les palmeres”, recorda el Pere. “L’any 1978 votaven els morts, veies com sortien i entraven els mateixos a votar, perquè no es necessitava DNI: així va guanyar Núñez”, afirmen.

Salten d’un tema a un altre amb naturalitat, tot i que a vegades fan un gir brusc de guió que no tots assimilen al moment. Una mica de futbol. “Vendria Busquets i Neymar per treure’n diners”, assegura el Pere. “I el vinater?”, li recorda el Salvador per referir-se a Iniesta. També parlen d’història. Com quan recorden que Salvador Artigas va portar la plantilla al Tibidabo perquè hi pugessin corrent i quan el tècnic hi va arribar, exhaust, els jugadors ja hi eren, frescos com una rosa. Havien preferit el funicular. Salten dels anys 60 als 70. En l’última jornada de Lliga de l’any 1972 el Barça va caure a Còrdova i va perdre la Lliga. “Aquell partit el va guanyar Pascual Tejerina”, brama l’Evelio, que per primer cop, per culpa d’un àrbitre, perd la seva flegma elegant. Coincideixen a dir que no tornaran a veure un jugador com Messi mai més, i que Kubala és l’altre gran nom del barcelonisme. Quan sorgeix la figura de Johan Cruyff el to puja. L’holandès sempre va acompanyat de fílies i fòbies extremes. “Ni Cruyff ni polles en vinagre”, clama el Salvador. “No es va inventar el Barça”, remata el Pere. Els bàndols clars, els guanyadors també.

El Barça de Montal

El llenguatge radiofònic ha acabat formant part de les seves trobades. “No em talleu”, exclama el Salvador com si estigués en una tertúlia. “L’Evelio ha fet una pregunta”, recorda el Josep quan la conversa desvarieja. “Respon”, insisteix. “Rebobina”, retreu amb ironia l’Evelio quan la memòria falla.

Aquests sis socis són un exemple d’una tradició destinada a morir amb ells. Les modes canvien. El Barça ho és tot a la seva vida -el Josep tenia tres abonaments i els va donar al club gratuïtament-, tot i que reconeixen que ja no és el que era abans. “El que era el Barça es va acabar quan va marxar Montal”, sentencia el Miquel. “Aquell sentiment...”, esbufega l’Evelio mentre assenteix.

És un quart de dues. L’hora de dinar també és innegociable. Mentre desfilen, paraigua en mà, el Miquel es gira per acomiadar-se: “Quan l’onada va arribar a les graderies es va acabar tot”.