Maia i Romay
Som súbdits d’un país multicolor, però en què hi ha qui pretén imposar la monocromia o retratar el nostre entorn en dues dimensions. Així, en aquest país neixen abelles sota el sol, però algunes mostren fiblons més dolorosos que d’altres. Són els exemplars que actuen amb l’obediència de l’eixam davant situacions injustes que els perjudiquen directament, tot i que al mateix temps converteixen l’esport en escenari i excusa per escampar amenaces, odi, rancúnia i violència. Els arenguen sovint dirigents amb pocs escrúpols, succedanis de cacic que amaguen la incapacitat o el joc brut amb el fum, la mentida i el victimisme. Aquests espècimens són família dels que obstaculitzen la feina d’altri més que no pas s’esforcen a fer bé la seva, éssers hàbils en la falsedat i el doble joc al servei de paranoies opaques i interessades, individus que enreden la presa amb discursos i aspectes pretesament atractius abans de clavar la fiblada.
Hi ha abelles pretesament obreres que asseguren veure’s recompensades amb la consecució col·lectiva construïda pel treball abnegat i anònim però que s’encabriten si la resta de companyes no li premien l’aportació. Les bones abelles obreres, per cert, són a tot arreu, sigui quina sigui la propietat del rusc. En el nostre país multicolor es tendeix a penjar, pel broc gros, l’etiqueta de la ineficiència als serveis públics i la de la competitivitat als privats quan, de fet, hi ha treballadors lliurats a oferir un producte o servei en les millors condicions en els dos sectors, igual com hi ha qui es beneficia del corrent en rius de tots els cabals. Hi ha qui escup sobre el platet de postres finançat per l’erari públic mentre el pagador del plat gros aplaudeix el desprestigi barroer de la competència, que alimenta els interessos propis i dels acòlits, sovint polítics.
En els mateixos anys en què la tele va popularitzar una riallera abella alemanya, se’ns va fer igualment simpàtic el gest autoinculpatori del basquetbolista Romay -amb un nas voluminós i punxegut apuntant a terra i un braç alçat- assumint haver comès personal. Era una autocrítica respectuosa que, sense ànim d’alliçonar, avui potser escasseja. Hi ha, però, qui la practica, qui supera aquests i altres entrebancs per lluitar pel que creu i fer-ho possible, qui té sempre present a qui va dirigit o a qui beneficia el seu treball, qui analitza i decideix amb justícia i sentit comú, qui injecta esperança per passar els dies i empènyer els anys, com el 2015 que està a punt d’arribar. Que sigui tan just com ells.
