Maradona, Neymar i la pilota quadrada
Diego Armando Maradona tenia raó. Fa 35 anys, quan el Barça el va anar a buscar per primera vegada a Buenos Aires -un intent frustrat pels interessos generals d’un país bolcat en el Mundial del 82-, el llavors jugador de l’Argentinos Juniors va deixar anar una de les seves sortides espontànies, aquella capacitat de sorpresa que va mantenir durant els seus anys de joventut.
Els periodistes argentins, còmplices molts amb el règim militar de Jorge Rafael Videla pel que fa a l’aïllament futbolístic, van preguntar a Maradona si no temia la duresa dels defenses espanyols, la fama dels quals arribava fins a l’altra banda de l’Atlàntic. “El futbol és únic a tot arreu, em preocuparé quan es jugui amb una pilota quadrada”, va etzibar l’argentí, que unes setmanes més tard va veure que el règim li impedia marxar a Barcelona i ajornava el seu salt a Europa. Pel que es va veure ahir al Vicente Calderón, Neymar pensa absolutament el mateix. El brasiler no tem ni Juanfran, ni Miranda, ni Raúl García, ni fins i tot el Mono Burgos, que ja és dir molt. Ja podrien sortir en tromba Juanma López i Tomás Reñones, que Neymar els seguiria vacil·lant amb la pilota als peus, sense arronsar-se gens. L’única por que té el brasiler és la mateixa que va verbalitzar Maradona a principis dels 80, que la pilota sigui quadrada i no pugui lluir el seu fi estilisme, fer malabarismes i buscar les pessigolles al seu marcador amb gestos, a vegades, excessius. El crac va aconseguir tot sol desesperar el Vicente Calderón, del primer a l’últim dels assistents, com es va comprovar tant a la mitja part com quan Luis Enrique el va canviar per evitar mals majors.
Fa tots just cinc dies, semblava impossible topar-se amb un destraler més perillós que el lateral de l’Elx Damián Suárez. Va repartir fins al carnet d’identitat del brasiler. Res. Van ser pessigolles en comparació amb la lliçó dels matalassers a l’hora de caçar turmells i colpejar el cos d’un Neymar envalentit en ambient hostil. Ser valent i atrevit com és el brasiler és una garantia per a un equip que vol aspirar a tot, un jugador amb el qual es pot anar fins a la fi del món sense por. Ara bé, Neymar hauria d’evitar convertir-se en la diana de totes les provocacions quan viatja per les Espanyes. Si els defenses rivals el busquen és perquè saben que li va la gresca, massa i tot. Esperem que Neymar no es trobi pel seu camí l’Andoni Goikoetxea de torn.
