ANTECEDENTS DEL CAS VÍCTOR RUIZ
Esports 23/01/2011

Marxi qui marxi, l'Espanyol sobreviurà amb el planter

Natalia Arroyo
2 min
Marc Torrejón va obrir el camí del primer equip a Víctor Ruiz, com pot tornar a passar ara.

Hi ha dues tradicions que pesen molt a l'Espanyol. Una de bona, i una de menys bona. La segona és la inevitable fragilitat econòmica de l'entitat, debilitada per la construcció de l'estadi de Cornellà-El Prat, que obliga el club a vendre cada temporada el jugador que més destaca i desviar la mirada de manera inoportuna del camp als despatxos. La primera és l'etern esperit de supervivència que fa que l'equip, vinguin d'on vinguin els cants de sirena, sempre acabi trobant la fórmula màgica per seguir endavant amb empenta i gent de la casa. Sense lamentacions.

Les set vides dels periquitos

En uns dies en què s'ha de solucionar el cas de Víctor Ruiz, l'afició té dues opcions: caure resignada i indignar-se amb la part més negativa de la història, o enfortir l'autoestima amb antecedents positius d'altres moments en què l'equip ha perdut jugadors importants, com són els casos dels defenses Nico Pareja, Marc Torrejón, Sergio Sánchez o Zabaleta, o dels ídols de l'afició Moisés Hurtado, Maxi Rodríguez o Gorka, i se n'ha sortit bé.

Aquest estiu va marxar Nico Pareja a l'Spartak de Moscou i això va facilitar que el jove Jordi Amat entrés en la roda de recanvis de la parella Forlín-Ruiz fins a consolidar-se com a opció de garanties a l'eix de la defensa. Quan el Racing va fitxar Marc Torrejón i l'afició lamentava el buit que el de Mataró deixaria en defensa, va ser el mateix Víctor Ruiz qui va sorgir per reemplaçar-lo.

Baena, Javi Márquez o Dídac Vilà, fixos ara en l'onze més utilitzat per Pochettino, s'han fet especialment forts quan han marxat, a cop de talonari, homes importants com Moisés Hurtado o Sergio Sánchez. Tampoc va enfonsar-se el projecte quan van marxar altres cracs que van cotitzar-se amb exhibicions vestits de blanc-i-blau, com Zabaleta, Maxi, Riera, Gorka o Pandiani. I fent una mirada enrere, també es va superar el trauma de perdre Albert Lopo, Joan Capdevila o Jordi Lardín.

La dolorosa tradició de penúries econòmiques està assumida i s'accepta, però els periquitos no poden evitar el disgust de veure perillar les aspiracions europees d'un projecte que rutlla ara tan bé. Convé que recordin que la mateixa institució que els fa patir un any rere l'altre té arguments històrics per pensar en positiu. Si s'obre la porta a la sortida d'algú, s'obrirà també per deixar entrar algú altre. Com en un cercle viciós.

stats