Menys fils pel centre en la teranyina del Barça

BarcelonaLuis Enrique ho tenia més clar que ningú al Camp Nou després del partit contra el Màlaga: el 0-0 no era bo però tampoc era tan greu. Fins i tot es va atrevir a qualificar de notable alt l’actuació del seu Barça, una valoració que tenia una justificació difícil amb les aturades de Kameni encara fresques entre els seguidors blaugranes. L’anàlisi en calent del tècnic s’entén millor quan passen les hores i s’agafa perspectiva: el Barça no va fer dissabte res pitjor que altres dies, com davant del Granada o el Deportivo de la Corunya, quan havia guanyat, però va evidenciar tenir menys capacitat per decantar-se el partit al seu favor, obligat a jugar pels carrils exteriors i sense opció de triangular per dins.

Però ¿es va empatar per falta de punteria? Falta de joc? O falta d’energia després de les seleccions? Com que costa trobar un únic diagnòstic, Luis Enrique s’aferra al baròmetre tranquil i sobri amb què mesura el dia a dia dels seus, agafant paràmetres genèrics que aïllen el futbolista del marcador més recent. Li va funcionar en la temporada del triplet, i també en la passada campanya, i sembla l’única manera de no perdre l’equilibri en funció dels resultats.

Però els marcadors són tòxics, sobretot quan les sensacions estiren una ombra allargada de frustració darrere de la figura de Piqué. Que fes falta avançar la posició del central fins a zones de remat per desfer l’empat va dinamitar el debat sobre el rendiment de Paco Alcácer, teòrica referència en atac. L’ex del València va quedar aïllat pel plantejament defensiu d’un Màlaga ultrareplegat i només va poder completar 8 passades de 13 que va intentar. Un bagatge paupèrrim en un dia en què l’afició reclamava gols urgents del nou fitxatge.

És temptador apuntar a la seva apatia ofensiva, sobretot perquè va anar perdent influència amb el pas dels minuts. Va començar molt actiu, amb 4 de 5 intervencions encertades en els primers onze minuts de joc, però va perdre protagonisme fins a veure passar el joc per davant seu. Ni tan sols quan el Màlaga es va quedar amb un jugador menys va canviar el context, i amb prou feines va tocar una pilota en els últims 20 minuts, quan el Barça es barallava amb l’àrea de Kameni. “Això amb Suárez i Messi no hauria passat”, se sentia a les graderies. Però no és cert: l’uruguaià, amb l’argentí al costat, va estar-se 90 minuts igualment al marge contra el Granada fa tres setmanes. El pla de Lucas Alcaraz, que també va jugar amb un 5-4-1 tancat en camp propi, va fer que Suárez només repartís 17 passades, de les quals en va fer bé 14. Xifres gairebé idèntiques a les d’Alcácer abans-d’ahir.

El panorama es repeteix en altres dies en què l’equip s’ha trobat un rival replegat que li ha cedit la responsabilitat. L’Atlètic va buscar el mateix fa un mes i mig i ni tan sols la presència d’Iniesta va alliberar el joc interior d’un Barça amb dificultats per trobar espais al mig.

No és cosa de qui jugui, ni de com. En general, l’equip està patint per combinar en el carril central i només troba camins verticals per avançar a les bandes, l’única zona on l’aranya es posa a filar la teranyina de passades. Els centrals es reparteixen la pilota entre ells per moure el rival, però costa filtrar una passada als de dins. Luis Enrique ho ha provat amb parella de centrals, línia de tres, migcentre i doble pivot, però la vigilància sobre Busquets fa que l’equip perdi el primer triangle i hagi d’activar el joc per fora, a través dels laterals. I des d’allà, costa connectar amb els interiors, desapareguts pels desmarcatges a l’espai i el risc de perdre la pilota. Només en els dies que el rival ha pressionat a dalt, com a Sevilla o en els duels amb el City, l’estructura ha pogut repartir el pes entre més protagonistes. Són les múltiples cares d’un Barça que, pels canvis d’humor, recorda el de fa dues temporades. És capaç de tot.