Publicitat
Publicitat

Guardiola aposta pel 3-4-3 i es posa en mans de Thiago, Cesc, Messi i Iniesta

Més caos que mai per arrasar com sempre

El futbol ja no es juga. S'interpreta. Per això Guardiola, quan té baixes, no busca els especialistes -que, d'altra banda, es podria dir que no existeixen en la plantilla d'aquest Barça polivalent-, sinó que recorre als futbolistes més en forma i amb més bona lectura de joc per cobrir l'absència de qui sigui. I en té tants, i de tan bons, que es pot permetre el luxe de deixar-ne un dels millors, Xavi, a la banqueta, i que no se'l trobi a faltar.

Si falten defenses, carrego el mig del camp. Si tinc tot de mags que volen fer circular la pilota fins a marejar un impotent exèrcit groc, els situo ben juntets perquè no deixin de buscar-se i connectar i ho facin sempre en moviment, buscant l'espai lliure, l'home lliure, el forat. Perquè la idea, ahir, era pura filosofia Johan Cruyff: si jo tinc la pilota, no la té el rival. I si el rival no té la pilota, no em podrà atacar. Ergo, tant és qui falti en defensa, encara que siguin els teòrics titulars.

Infinits fronts d'atac

Per assegurar-se aquesta possessió, el tècnic blaugrana va donar total llibertat als jugadors del mig del camp perquè fessin i desfessin al seu aire sempre que, entre ells, s'anessin cobrint les espatlles a través de permutes i rigor en el joc posicional. Així, en molts moments no era Messi l'home més avançat pel centre, sinó Cesc o Iniesta, que entraven des de segona línia. Apareixien. Aquesta va ser la desgràcia del Vila-real: que la seva línia defensiva mai va tenir una referència concreta de qui havia de marcar i sempre va veure com, en tromba i gairebé embogits per un esperit desconegut, tot de jugadors blaugranes es desmarcaven per rebre dins l'àrea -un en diagonal, l'altre traçant un moviment horitzontal- i perforar la porteria d'un desbordat Diego López.

I, dansant al ritme dels pilotaires del centre, Pedro i Alexis, sempre ben oberts, van anar combinant escapades a l'espai i esperes pacients sobre la línia de calç per habilitar l'espectacle del rombe blaugrana en zona mitja. Per moments, semblava que Cesc i Messi estiguessin jugant encara amb el cadet en algun camp de sorra, amb aquella alegria de quan tenien 14 anys.

Una pressió asfixiant

L'essència cruyffista no va limitar-se només al plantejament de tenir més que mai la pilota, ni a recuperar l'1-3-4-3 com a sistema de joc en record del Dream Team. L'esperit d'aquell holandès prim que, tot i ser davanter, baixava a rebre per construir el joc de la Taronja Mecànica, s'insinuava en cada moviment de Cesc o Iniesta de situar-se prop de Keita per ajudar-lo a sortir jugant. I també es reconeixia la tradició de l'extècnic en l'empenta i visió de joc d'un Thiago generós en les ajudes defensives i pletòric en les incursions en atac.

Però l'exhibició del Barça d'ahir té un altre nom propi menys glamurós, però de vital importància: el de Seydou Keita. El malià va tornar a fer una demostració de força, de col·locació i de recorregut que va permetre que el caos blaugrana tingués sentit. Amb la posició de pivot defensiu cada dia més interioritzada, va ser l'home que pensava en la pèrdua de pilota mentre els cracs inventaven i corrien riscos amb jugades impossibles. Va ser sempre qui va iniciar la pressió, allà on fos i contra qui fos. Les nits de màgia necessiten l'esforç de Keita.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT