Més enllà de l'#ànimsTito
Després de l'allau de missatges de suport toca enfrontar-se, acompanyat de l'entorn més proper, a les incerteses d'una malaltia amb mala fama i moltes variables. Després de rebre afecte i energia positiva per donar i per vendre, només el malalt, la família i potser algun amic molt amic seguiran de ben a prop el dia a dia del procés. Hi haurà moments de tristesa i ràbia, dies en què la persona amb càncer es preguntarà per què li ha tocat a ella i la pregunta sense resposta quedarà penjada de la làmpara del menjador, hi haurà cansament i males cares però també molts espais d'alegria, de vitalitat, de riures sincers, de ganes de menjar-se el món. De tant en tant la persona malalta animarà els éssers estimats i moltes altres vegades es deixarà animar per aquells que són a prop seu. Fora de casa la gent continuarà preocupant-se per nimietats, insistirà a fer plans a llarg termini i viurà com si tinguéssim garantit el demà (pura supervivència, suposo). La normalitat dins de casa serà una mica diferent. Els estats d'ànim oscil·laran sense explicacions aparents, la por es farà forta en un principi i, a poc a poc, a mesura que el tractament faci el seu efecte, creixerà l'optimisme, i el neguit angoixant només apareixerà quan s'acostin els controls. Alguns amics o coneguts o saludats preguntaran amb timidesa com va la cosa, faran l'esforç de posar-se en el lloc del malalt i la seva gent i no ho aconseguiran. Per molt que ens hi esforcem, per molt que amb tota la bona fe del món intentem empatitzar amb aquells que pateixen càncer no ho aconseguirem. Després de les mostres de solidaritat, la malaltia es viurà en la intimitat, dins d'un cercle molt petit de persones que tiraran endavant com puguin, i la resta haurà d'entendre que cadascú viu i s'enfronta a la malaltia com vol. O com pot. Un cop feta l'abraçada cal fer un pas enrere. És tan difícil trobar el to adequat per parlar amb un malalt de càncer de la seva malaltia que segurament el més prudent és callar. Perquè, en el fons, més enllà de quatre paraules reconfortants, no hi ha res a dir. I això és vàlid per a qualsevol, també per a l'entrenador del primer equip del Barça.
Ja li hem demostrat la nostra estima, ara deixem-lo que faci el seu camí com cregui més convenient, que es cagui en tot les vegades que ho necessiti, que gaudeixi dels milions de petits moments impagables que viurà malgrat la malaltia i el tractament, que treballi quan s'hi vegi amb cor i que sigui ell i només ell qui marqui el tempo del retorn a la seva normalitat. Ni s'ha mort ni el procés el farà necessàriament més savi o brillant. No cal ni parlar-ne com si estigués condemnat ni fer veure que tot seran flors i violes. El més probable és que se'n surti, i tant que sí, però per aconseguir-ho haurà de patir. Deixem-lo que ho faci a la seva manera.
