I Messi juga caminant…
Set anys després, ho va tornar a fer. El gol que li servia per superar César i situar-se com a màxim golejador de la història del Barça s'assembla rematadament al seu primer gol a la Lliga. Una vaselina, amb poc espai per a la picadeta, a la porteria del Gol Nord. En aquella tarda contra l'Albacete ja n'hi havien anul·lat un d'igual i, pocs minuts després, com si li fes vergonya tenir el comptador a zero, ho va tornar a fer.
Leo Messi, fa set anys, debutava confiant en el seu talent. Jugava amb la modèstia dels humils i amb l'ambició per fer-se un lloc al costat d'un Ronaldinho que, aleshores, la premsa de Barcelona coincidia a repetir que era el millor jugador del Barça de tots els temps. Aquella puça argentina no parava de robar pilotes en zona d'atac, d'anar directe a barraca i de pressionar rivals i laterals tal com li exigia el sistema tàctic del moment. Set anys i tres Pilotes d'Or després, Messi ha après a dosificar els esforços i el seu rendiment minuts/gol ha pujat espectacularment. Guardiola, a més a més, li ha anat trobant l'espai: vint metres més endavant d'on jugava amb Rikjaard, primer arrencant des de la dreta, després com a fals nou i, ara, amb llibertat gairebé total. És un Messi més madur, que, a diferència de tants altres cracs de pa sucat amb oli, pensa sempre més en l'equip que no pas en ell, i que no se sent més important que cap dels seus companys.
Això sí, Messi té un privilegi concedit per l'entrenador i acceptat per l'afició. Messi camina durant molts minuts del partit. Per televisió no s'aprecia, però a l'estadi s'observa perfectament com Messi, quan la jugada està a l'altra banda, camina, surt de l'orsai molt a poc a poc, torna cap a la posició xino-xano, com si no hi fos. Alguns diran que està agafant aire per a la següent jugada, d'altres escriuran que està rumiant quina una en farà… Podem fer tanta literatura com calgui, però camina. Aquesta és la realitat. I l'afició del Barça l'hi permet perquè sap que s'ho ha guanyat i perquè ens ho retorna amb gols i espectacle.
Aquells macarrons
Perquè, això sí, quan Messi intueix que pot rebre la pilota, es col·loca en posició i, partir d'aquí, la màgia: el joc de mans, el truc de peus. I sempre amb aquella discreció del bon noi que no vol ni atendre els mitjans el dia que bat el rècord. Amb la timidesa de sempre, amb la mateixa amb què es va menjar un gran plat de macarrons amb salsa de tomàquet, als 13 anys, en la seva primera nit a Barcelona, al jardí de casa dels Minguella, al carrer Miret i Sans. L'Orqui -gran cuinera, millor amfitriona- recorda encara com, amb vergonya, el petit Leo va demanar de repetir de pasta. I se la va cruspir sense fer soroll, sense dir res. Com al camp, com amb els gols. Modestament.
