Quan li van preguntar què significa per als futbolistes internacionals argentins la possibilitat de jugar el 2014 un Mundial al Brasil, Javier Mascherano no es va poder estar de comentar que "significa una motivació extra". I va afegir: "Els argentins naixem per jugar Mundials, és el nostre somni. I si es juga a casa de l'etern rival, doncs imagina't, els jugadors somiem ser-hi, ho parlem entre nosaltres". Després d'una temporada molt dura, la selecció argentina juga avui el cinquè partit de la fase de classificació per al Mundial del 2014 davant de l'Equador. Per a Messi serà una nova oportunitat per seduir el públic del seu país natal, on troba més crítics que no pas a Europa.
Aquest mes de juny Lionel Messi farà 25 anys. A Europa ja ha guanyat tres Lligues de Campions, dues Botes d'Or i Tres Pilotes d'Or. Un palmarès individual increïble, completat pels èxits aconseguits amb el Barça. A Europa, de fet, el debat no és si Messi és millor que Cristiano. El debat és si Messi és el millor jugador de tots els temps, i molts responen que sí, com Josep Guardiola i Arsène Wenger.
A l'Amèrica del Sud, però, la cosa és ben diferent. Els dos grans estats futbolístics, l'Argentina i el Brasil, tenen un santoral d'aquest esport presidit per dos genis, Maradona i Pelé, que van fer miracles i van guanyar la copa més desitjada, la del Mundial de futbol. Al Brasil no es va acceptar el debat dels anys 80 i 90 sobre si Maradona era millor que Pelé, així que tampoc accepten ara el de Messi, en part per la nacionalitat del jugador del Barça. Però a l'Argentina tampoc ha estat fàcil reconèixer els mèrits de Messi, que ha topat amb un handicap: ha jugat sempre en un club europeu i amb la selecció no ha aconseguit el que sí que va aconseguir Maradona, guanyar un Mundial. Maradona ho va fer, gairebé tot solet, el 1986. El mal paper als Mundials del 2006 i el 2010, de fet, és la pedra a la sabata de Messi.
Malgrat tot, de mica en mica el talent d'aquest noi de Rosario ha anat esquerdant els murs del públic brasiler i argentí. "Messi no només superarà Pelé, Maradona, Cruyff i Di Stéfano. Ell ha portat el futbol fins a una nova dimensió per la velocitat amb què executa les jugades", opinea Elías Perugino, de la prestigiosa revista El Gráfico . Segons Maxi Friggieri, del diari esportiu més venut de l'Argentina, l' Olé : "Messi és indomable i si segueix així trencarà tots els rècords. No necessita guanyar un Mundial amb l'Argentina per ser millor que Pelé o Maradona". Messi no deixa de guanyar adeptes, i parlem d'un noi que encara no ha arribat als 25 anys.
El joc de les comparacions
De fet, si comparem tot el que ha aconseguit Messi amb 25 anys amb el que havin aconseguit a aquesta edat els que van ser escollits com els cinc millors jugadors del segle XX per la FIFA, només un pot treure pit amb més gols i èxits: Pelé.
Però fins i tot al Brasil es dubta. La prestigiosa revista brasilera Placar obre l'edició d'aquest mes amb un reportatge en què afirma que "per primer cop en la història apareix un jugador que amb fets admet una possible comparació amb Pelé, el jugador més gran de tots els temps". Es tracta d'un reportatge on analitza tots els partits, gols i èxits dels jugadors, i té en compte també altres factors, com la importància dels tornejos guanyats (Pelé va guanyar molts tornejos paulistes, d'àmbit local), la mitjana de gols dels equips de diferents èpoques i, esclar, l'edat. La comparació amb Pelé s'acaba als 25 anys, tot i que el reportatge també juga amb la idea d'imaginar quants gols podria marcar Messi si jugués fins als 34 anys. I el resultat és que si Messi manté certa regularitat, podria arribar a marcar més gols i guanyar més títols que O Rei Pelé.
Amb 25 anys, Pelé havia guanyat 18 títols importants. Messi, en canvi, ja n'ha guanyat 25, tots de primer nivell. L'èxit de l'argentí amb el Barça és superior al de Pelé amb el Santos, malgrat que amb el Peixe el brasiler va guanyar dues Copes Libertadores -l'equivalent de la Champions- i dues Intercontinentals -l'equivalent al Mundial de clubs-. Comparar dues èpoques i dos estats tant diferents, però, no és senzill. Pelé va guanyar quatre Copes del Brasil amb el Santos, quan aquest torneig, jugat amb sistema d'eliminatòries, venia a ser una lliga del Brasil amb un format diferent. En canvi, no existia el que ara es coneix com a Copa del Brasil, un torneig creat el 1989. Actualment, la lliga s'anomena Brasileirao i té un format com el de la Lliga espanyola, però aquest sistema data del 1980. Abans, doncs, per ser el millor equip del Brasil es jugaven menys partits.
La qüestió dels Mundials
Pelé, a més, ja havia guanyat dos Mundials abans dels 25 anys. El primer, el del 1958, en què va enamorar a tothom en terres sueques i es va convertir en la gran estrella del torneig. Fins i tot va marcar dos gols a la final. El 1962 el Brasil revalidaria el títol a Xile, tot i que llavors va brillar més Garrincha. Pelé es va lesionar després dels dos primers partits i només va poder fer un gol. Però abans dels 25 anys Pelé ja havia aixecat dos cops la Copa Jules Rimet. En canvi no havia guanyat la Copa Amèrica -l'equivalent de l'Eurocopa-, un torneig que seria la gran espina d'Edson Arantes do Nascimento, ja que no el guanyaria mai.
Pelé és l'únic dels cinc millors jugadors de la història que va ser capaç de guanyar un Mundial abans de complir 25 anys. Cruyff i Di Stéfano no el guanyarien mai, Beckenbauer ho faria amb gairebé 29 anys i Maradona a punt de fer els 26. "No cal guanyar un Mundial per ser el millor, però hi ajuda. És el torneig més especial", afirma Tostao, campió del món el 1970. Darío Pereyra, exinternacional uruguaià, afirma que "Messi hauria de fer el mateix que va fer Pelé amb el Brasil per ser el millor". En canvi, Johann Neeskens opina d'una altra manera: "La clau és el jugador, no els títols. ¿Dubtarem de Cruyff o d'altres genis que no van guanyar el Mundial?". El debat, doncs, queda obert.
El problema, com sempre, és comparar èpoques diferents. En el seu moment, per exemple, la FIFA va decidir deixar en mans d'experts i aficionats l'elecció del millor jugador del segle XX. Els aficionats van votar Maradona, i els tècnics i especialistes, Pelé. La llista dels cinc millors futbolistes, però, estava clara: Maradona, Pelé, Cruyff, Di Stéfano i Beckenbauer.
Un d'aquests jugadors, Beckenbauer, era un jugador defensiu. Els gols marcats, doncs, no poden establir una comparació. Pel que fa als títols guanyats, el bavarès no havia guanyat gaires coses amb 25 anys: una Lliga, tres Copes i una UEFA amb el Bayern. Beckenbauer va arribar molt jove al Bayern, quan era un club de segona, i va formar part d'una generació que va fer gran el club de Munic. Pel camí, però, van passar anys de fer créixer una institució sense guanyar títols. Amb la selecció el 1966 va ser subcampió del món i el 1970 semifinalista. La glòria li arribaria en plena maduresa.
El cas Di Stéfano
Di Stéfano és un altre cas complicat. Va marxar jove de la seva Argentina natal -on havia guanyat dues lligues amb el River i una Copa Amèrica amb la selecció- per guanyar diners en aquella lliga professional colombiana que va ser vetada per la FIFA. Amb el Millonarios de Bogotà va guanyar dues lligues i fins i tot va arribar a ser internacional colombià, però va viure a la perifèria futbolística. De fet, no se sap amb seguretat si les estadístiques de què es disposen són exactes. Com Beckenbauer, va tocar el cel ja veterà, amb el Madrid. La comparació, un altre cop, és difícil.
El debat sobre Messi, doncs, es podria centrar en Maradona, Pelé i Cruyff. I amb 25 anys, curiosament, les pitjors xifres són clarament les de Maradona, un jugador que es va fer gran més per la seva història i pel seu estil que no per la seva continuïtat. Una prova més que els debats no sempre els podem basar en les xifres. I és que xifres en mà només Pelé pot aguantar l'empenta de Leo Messi. Un noi que ja ha guanyat tants títols importants com anys ha viscut, 25. Un noi que somia a fer-la grossa el 2014 al Brasil, a l'estadi on es va coronar Pelé, Maracaná. Si Messi brilla llavors, definitivament no existirà cap debat.
