Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

De Miquel Barceló a Guardiola: una qüestió d'estil

Si Miquel Barceló és un artista especial és en part perquè va decidir obrir-se a l'Àfrica. Amb l'èxit i el reconeixement al sarró hauria pogut tancar-se en bombolles elitistes, en festes glamuroses en barris alts, però Barceló segueix obert al món. Dissabte dibuixava al diari ARA i m'explicava amb ulls tristos com enyora tornar al poble de Mali on ha anat durant dècades, ja que el poblet pateix els efectes de la guerra civil maliana. "Els envio menjar, arròs, parlo amb ells. Però enyoro anar-hi, falta una part de mi", deia. De tracte fàcil i sense complexos (va dinar al bar on ho fem molts redactors del diari, el senzill i fantàstic Bar Gelida), Barceló és un malalt de futbol. "No m'he perdut gairebé cap partit del Barça aquests últims anys", deia. El destí ha creuat els camins de Barceló amb els d'homes com Samuel Eto'o o Seydou Keita, a qui ha conegut coincidint en vols cap a Bamako. El futbol, de fet, sempre ha estat el gran llenguatge universal. A Mali no els parlis de la fama de Barceló, del seu art o de la nostra cultura. La millor manera d'establir una conversa és començar parlant de Messi i Guardiola, aquests senyors que poden ser admirats per un nen de 12 anys que no sap llegir i un premi Nobel de literatura a la vegada.

Barceló m'explicava com els últims anys ha vist futbol al Nepal o al Sudan. I ell, viatger de mena, ha constatat com cada any més i més aficionats del futbol es fan del Barça. "És una qüestió d'estil", deia. L'artista mallorquí sap que a Kàtmandu o Khartum la gent no coneix gaire bé què significa ser de Barcelona o de Madrid. Simplement veuen equips de futbol i si els agrada el joc, se n'enamoren. Així de pur i senzill. Abans, la gent és feia del Madrid per Zidane, del Milan per Xevtxenko o del United per Beckham. Les fortunes dels clubs se solien lligar als noms propis de galàctics o Spice Boys .

La bellesa d'aquest Barça

Segurament, l'últim equip que havia sumat adeptes per una qüestió d'estil col·lectiva va ser el Milan de Sacchi. I és precisament l'estil el que ha fet d'aquest Barça un club que enamora a tot arreu. Guardiola ha posat l'accent sempre en l'estil, ja sigui sobre la gespa, en els valors o la sala de premsa. I allunyats de complexos, de guerres internes i partidistes o grups mediàtics, la gent d'altres continents ha reconegut la bellesa d'aquest Barça. Potser ens ha costat més assimilar-ho aquí, i de raons en teníem: la necessitat de guanyar sempre per no veure el veí madridista eufòric, la rivalitat o sentir el club com a propi han estat raons per explicar que el procés no hagi estat un camí de roses.

Dissabte a la nit, però, en veure com 90.000 persones no es movien d'un estadi amb tendència a quedar-se buit ràpidament per tal d'acomiadar Guardiola, vaig veure clar que el tècnic de Santpedor ha aconseguit ser profeta a la seva terra. També el públic blaugrana s'ha adonat que en el futbol és vital tenir un estil propi, teu, únic. "Amb l'art passa el mateix, cal trobar el teu estil", diu Barceló. La gran diferència és que en l'art l'estil no pot passar de pares a fills. És individual, mor amb l'artista. En el futbol en canvi, sí. Si el Barça fa bé la feina, amb el temps parlarem d'en Guardiola com l'home situat a l'inici d'una nova era, i no pas del protagonista d'una època daurada que va durar només quatre anys. Seria l'últim èxit d'en Pep, un home que sap prou bé una de les grans diferències entre l'art i el futbol: al futbol l'estil no deixarà mai de ser un afer col·lectiu. Per això Guardiola somia que amb els anys es parli d'un estil barcelonista i no de guardiolisme. Serà la millor senyal que els seus esforços han servit per canviar la història del club. L'èxit del Barça depèn de moltes persones, però canviar la història molts cops depèn del talent d'un sol home. Aquest ja ha fet la seva feina. Esperant que torni, que els altres recordin que en el fons, la clau és ser fidel a un estil. I ara ja el tenim.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT