Mor als 90 anys Josep Parra, llegenda d'Espanyol i Terrassa

BarcelonaLa família espanyolista i el món del futbol estan de dol per la mort, aquest dilluns, de Josep Parra Martínez (Blanes, 1925), històric excentral dels anys 40 i 50, que va convertir-se en una de les figures més destacades del Mundial del Brasil de 1950. En l'equip ideal d'aquell torneig hi destacava una extensa presència de futbolistes uruguaians i brasilers, homes que es van acabar penjant les medalles d'or i plata, respectivament.

L'Uruguai, campió d'aquell torneig que va passar a la història pel 'Maracanazo', va aportar fins a cinc jugadors: el porter Roque Maspoli, el defensa Víctor Rodríguez Andrade, els migcampistes Alcides Ghiggia –autor del gol decisiu que donava el triomf als homes de l'aleshores tècnic uruguaià Juan López– i Obdulio Varela, i el davanter Juan Shiaffino.

Per la seva banda, el Brasil va aportar fins a quatre jugadors: els migcampistes Bauer i Jair, i els davanters Ademir i Zizinho. A l'onze també s'hi va colar un suec, Erik Nilsson, representant de la bona actuació dels europeus, que acabarien tercers aquella competició. En aquell onze, però, també hi era Parra, que ha perdut la vida aquest dilluns als 90 anys. Antiga llegenda de l'Espanyol, on va arribar a disputar al voltant de 231 partits al llarg de 12 temporades (des del 1948 fins al 1960).

Parra va ser un dels defenses més destacats dels anys 40 i 50, i va arribar a disputar diversos partits del Mundial de 1950, en què Espanya va quedar en quarta posició. Fins aquest dilluns, Parra era l'últim supervivent espanyol d'aquell Mundial disputat al Brasil després de les morts, els últims anys, d'Antoni Ramallets i Ignacio Eizaguirre.

Receptes i paraigües, sempre amb el futbol

Paral·lelament als seus inicis als clubs barcelonins Sant Pau del Camp i UE Poble Sec, Parra va deixar l'escola per aprendre a una farmàcia del Carrer Buenavista de Gràcia, on va adquirir l'afició de preparar receptes que el van inclinar als estudis farmacèutics. Però la irregularitat amb què havia de compaginar aquesta feina amb la professió de futbolista –havia d'inventar-se excuses perquè l'alliberessin a la farmàcia– el van obligar a decantar-se pel futbol.

La seva classe i les seves bones actuacions el van fer despuntar, de manera que va cridar l'atenció d'equips com el Barça, que va interessar-s'hi a través de José Boter, un cercapromeses de l'entitat blaugrana. Parra, però, va decantar-se pel Júpiter. Compaginava el futbol amb altres feines, com ara la de treballador en una fàbrica de paraigües. Allà, però, hi va durar poc, ja que el 'kaiser' de Sarrià va trobar, el 1945, una vacant a una fàbrica tèxtil de Terrassa, on va poder seguir compaginant les seves dues passions.

A la ciutat egarenca va fer-hi arrels, ja que un cop retirat hi va tornar per viure-hi la resta de vida. El Terrassa, a més, li va servir de trampolí per anar a parar a l'Espanyol, on va aterrar el curs 1947-1948. Va ser com a blanc-i-blau com va viure els èxits esportius més importants de la seva carrera, encara que hi va anar per jugar com a migcampista. L'aleshores entrenador blanc-i-blau José Espada Virgós, però, va decidir recol·locar-lo com a central per la seva bona visió de joc i sortida de pilota des de darrere. En el seu primer any, l'Espanyol va la final de la Copa del Generalíssim, que va perdre 2-0 contra el Madrid, encara que Parra no va arribar a disputar-ne cap minut.

Molt lligat a l'espanyolisme –el club va incloure una fotografia seva en un dels carnets pel curs 2014-15– l'Espanyol ha volgut acomiadar-lo amb un comunicat en què destaca "la seva elegància del joc, la visió al damunt de la gespa i l'enorme sentiment perico que sempre va demostrar". A més, en ressalta que va ser "un líder humil i entregat als colors, amb personalitat ferma, tacte exquisit de la pilota, senyorívol i, sobretot, molt perico". Parra va penjar les botes al Cartagena, de Tercera Divisió. El 1968, la Federació Catalana de Futbol li va entregar la medalla d'or per la seva trajectòria.