Neymar, la vida en un barret
BarcelonaHi ha una cosa millor que no perdre cap partit de vint-i-vuit: guanyar els últims deu consecutivament i fins i tot quan no juguem bé. Encara més, té molt mèrit aconseguir arrabassar els tres punts en camp contrari quan el trident fa, col·lectivament i individualment, el seu partit més fluix des que Messi, Neymar i Suárez juguen junts. No els havíem vist noranta minuts tan descoordinats, amb errors de desmarcatge o de passades balderes entre ells.
És veritat que Messi va regalar un gol a Suárez al primer minut (que el va agafar massa fred) i un altre a l’últim minut (que l’uruguaià ja no va perdonar). No és menys cert que Messi, al minut 2, va marcar un gol perfectament legal que Pérez Montero va anul·lar per culpa de la bandereta d’un linier que, potser enlluernat, no va veure un defensa granota que era dos metres darrere de l’argentí. Pel que fa a Suárez, només un badall després del 0 a 1, va tenir el 0 a 2 a les botes però, tal com fan els grans matadors de la història, va enviar fora una de les ocasions més fàcils de la temporada. Luis Enrique es va posar les mans al cap potser perquè sabia que, si hagués entrat el segon gol, ens hauria estalviat els setanta minuts de patiment i tedi posterior. I Neymar? Als vint segons de partit ja li havien fet una falta dura, va fer una bona primera part, va provocar la millor aturada de Mariño i, com l’equip, va desaparèixer perillosament després del descans.
Això sí, amb l’equip guanyant per la mínima, al minut 79 va tenir la catxassa de fer un barret, sobre el rival, en l’àrea del Barça. Un risc innecessari, una frivolitat que podia costar cara, que devia treure de polleguera Mascherano i més d’un culer del sofà però que demostra, als torraboles de la caverna televisada que li busca les pessigolles a ell i al seu pare, que Neymar juga sempre així, al marge del resultat i de la situació del camp que habiti. No és qüestió d’humiliar el rival, és confiança en ell mateix: una manera de jugar a futbol i d’entendre la vida.
