Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Ontiveros i Illarramendi: perdonem però no oblidem

Javier Ontiveros Parra és un jove jugador del filial del Màlaga. A les persones normals el nom els deu dir ben poca cosa. Però els estranys seguidors de l’Espanyol el tenim ben present. Dissabte li va donar un cop de colze a Pablo Piatti que li ha fet una fissura al crani. Tot i que diuen que els àrbitres tenen ordres de ser especialment contundents amb aquest tipus d’agressió, el 39 del Màlaga no va veure targeta. Encara pitjor: el cop de la fissura al crani no va ser ni falta. Piatti va poder marcar un golàs i acabar el partit. Però ni avui ni -calculo- durant el pròxim mes podrà jugar. El nostre jugador més decisiu, el que suma més gols i assistències, el segon millor assistent de la Lliga després de Kroos (tot i haver-se perdut força partits per lesió) no sabem quan podrà tornar a jugar. Aquesta baixa del crac argentí ens preocupa i ens entristeix. Però la impunitat en què ha quedat l’agressió ens indigna. Impunitat arbitral i del comitè. Però també impunitat mediàtica. Imaginem que el crani fos de qui vostè i jo pensem. Ja sabríem que Ontiveros va néixer el 9 de setembre del 1997 a Marbella i que la seva xicota es diu Laura, i hauríem dictaminat que, pel bé del futbol, mereix una sanció exemplar. Ara, en canvi, Ontiveros és el nom d’una obsessió passatgera de molts pericos. Ja són ganes, poden dir alguns. I tenen raó: a mi també m’agradaria no haver de fer aquesta feina desagradable de delator. Però si no la fem nosaltres, no la fa ningú. Fora d’aquí, un silenci eixordador.

Aquest vespre, al camp no hi serà Piatti però sí Illarramendi. Molts van descobrir-lo al Madrid. Alguns altres li van agafar mania quan va queixar-se de determinats favors arbitrals. Els pericos feia temps que el coneixíem, concretament des del dia del seu debut com a titular a Primera. Era el 26 de febrer del 2011, el dia de la tornada contra natura de Tamudo a casa seva. Una entrada d’Illarra (sembla que ara li diuen així) va ser el principi del final de la carrera d’un jove i prometedor Javi Márquez. Aquell turmell lesionat per culpa de la impotència i la ràbia (l’Espanyol va guanyar 4-1) mai va tornar a estar del tot bé. Coses del futbol, d’acord. Com ho són -o no- totes les lesions i totes les agressions. El que no podem acceptar és que unes siguin normals i clandestines i les altres greus i mediàtiques.

Però no ens hem de capficar en les queixes. Perquè avui pot ser un gran dia, un nou punt d’inflexió. Quique ens ha donat permís per somniar. Avui ens toca a tots. Jo, com diu Tamudo, també hi seré.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT