Cornellà de LlobregatGuanyar un partit que mereixes guanyar com li va passar ahir a l'Espanyol contra el Getafe potser no satisfà tant com fer-ho amb un gol en el temps afegit, quan tots els periquitos ja assumien que només podrien sumar un punt tot i haver tingut ocasions per golejar. Després d'un primer temps força fluix, els de Pochettino van trobar el ritme i la intensitat després del descans per tancar el Getafe al seu camp i oferir minuts de molt bon futbol que van acabar amb l'afició entregada al coratge del seu equip.
Primer temps ensopit
El partit va començar mandrós, com si ni l'Espanyol ni el Getafe haguessin assimilat que, entre setmana, un dijous, els tocava jugar. Tampoc la grada, força més buida del que és habitual, va oferir al principi la millor de les seves versions, per culpa de l'embús que tenien els accessos a l'estadi en plena hora punta de sortida de Barcelona.
Pot semblar que ni l'horari, ni el dia, ni l'ambient influeixin tant en el rendiment dels jugadors, però el futbolista, animal de rutines, necessita trobar en l'entorn les sensacions que l'ajudin a concentrar-se millor. Sergio García, que viu un gran moment de confiança, ho va intentar des dels primers minuts, però va anar consumint-se al ritme que el joc produïa més badalls que esglais. Tampoc Verdú, molt participatiu, va aconseguir trencar la monotonia del joc, perquè en la gran majoria de jugades rebia la pilota orientat cap a la seva pròpia porteria i molt lluny de la zona de tres quarts de camp rival, que és on la seva visió pot marcar la diferència. La conseqüència d'això van ser 45 minuts en què l'afició, desesperada i exigent, va reaccionar més a les males decisions d'Undiano Mallenco o a les errades tècniques dels seus jugadors que a alguna bona acció aïllada.
Moltes ocasions sense premi
Els homes de Pochettino van sortir endollats després del descans, i dues bones accions de Thievy i Sergio García van servir perquè l'afició connectés amb el partit. L'Espanyol va tornar a ser aquell equip que fa de la intensitat la seva fortalesa i va mossegar en les pilotes dividides, va jugar segur en la passada, convençut en la pressió. Verdú i Weiss van intentar marcar però primer Moyà, amb la punta dels dits, i després un defensa sota pals van salvar el Getafe, que es reservava a alguna opció al contracop.
Va ser qüestió de paciència i fe que el gol arribés. I va arribar quan menys se l'esperava i en la jugada més embolicada de totes, en què Pandiani va afusellar Moyà per donar un triomf treballat, just i agònic. D'aquests que proven tan bé.
