Pau i trenta mil més
Qui juga diumenge? Pau i trenta mil més. Oblidem-ho tot. Ja passarem comptes. Ara només anem escalfant perquè diumenge juguem tots. Per a nosaltres és l’últim partit de Lliga i ens hi va la vida. Després, un derbi que només ho serà en la mesura que sigui un divertimento i un comiat en ple pont de la Segona Pasqua. Cap confiança en cap dels dos últims partits: si anem al Camp Nou necessitats en sortirem amb un cabàs i si esperem al partit de l’Eibar recordarem que Coro juga al Mallorca.
Mig partit el guanyarem si a la porteria hi juga Pau. No perquè sigui millor que Arla, que ho és. Si no perquè tant la resta de l’equip com tota l’afició hi confiem més. I diumenge hem d’estar tots d’acord, no hi pot haver cap motiu de conflicte. Si hi ha el garrotxí sota els pals voldrà dir o bé que Galca, per fi, ha entès alguna cosa -ho dubto- o que ha cedit el poder als que ens poden treure del forat. No és el moment d’enyorar grans capitans. És el moment de confiar en els quatre que tenim. Dos d’ells seran a la grada i un a la banqueta. Però ells quatre decidiran -espero- l’alineació i el sistema. Dimarts es van reunir i aquest va ser el veredicte. L’únic que ha de fer Galca és no fer res, no molestar. El trivot va ser decisió dels jugadors i va sortir bé (després Galca es va posar fantàstic i va trencar la bona ratxa canviant de sistema davant el Betis). La titularitat d’Abraham, també. I ha sigut una peça clau en els punts que hem sumar en l’últim terç de competició. En general, crec en l’autoritat i desconfio de l’autogestió. Però si l’autoritat és Galca, autogestió. I donar minuts a Gerard, que sé que marcarà. I no treure Óscar Duarte del centre de la defensa, que és on dóna seguretat. Res d’invents, aquesta és l’única petició. I això se sintetitza en un jugador: el porter. Contra la voluntat de Galca, ha de ser Pau.
L’altre mig partit el guanyarem si arribem a la xifra màgica de 30.000. Perquè serà expressió de la nostra desesperació, però també de la nostra il·lusió. Baixar a Segona és molt dur perquè és molt llarg. No és un disgust que et passa al cap d’unes hores o uns dies. Tens -com a mínim- un any per recordar la tristesa de l’infern. Per això, pericos, per molt enfadats que estigueu, per molt cansats que us tingui tanta mediocritat, hem de fer un últim esforç. Novament l’èpica, novament un dia històric. Diumenge no podem fallar. Després, ja relaxats, ja amb la felicitat de sobreviure un any més, serà el moment de passar comptes. Però això ja és una altra història.
