El toc de màgia de Pedro decideix una final històrica Cinquena Supercopa d’Europa del Barça

Enviat Especial / A TbilissiMilers de persones van pelegrinar a centenars de quilòmetres per veure Messi en directe. En saber que el Barça jugava a Tbilissi, admiradors del jugador argentí van decidir fer el camí des de l’Iraq, el Kazakhstan, Armènia o Israel, com si fos un pelegrinatge religiós. I Messi va acabar aixecant la Supercopa després de participar en tots els gols d’un Barça que va cometre el pecat de sentir-se campió abans d’hora. Un equip arriba a ser un gran campió gràcies als rivals magnífics que derrota, i el Sevilla va reaccionar quan perdia per 4-1, per demostrar els problemes en defensa d’un Barça amb peus de fang.

Però el talent ofensiu del Barça va acabar pesant més que les pregàries sevillanes. Messi, cansat, va inventar-se la jugada que va acabar amb el 5-4, a cinc minuts dels penals, però el gol el va fer un Pedro que, poc abans d’iniciar-se el matx, va confirmar al club que vol marxar. Suplent, el canari va oferir un últim acte de servei al club, apareixent en el moment clau per decidir la final, com ha fet tants cops. Un últim acte d’amor d’un geni normal, d’un canari afortunat. Un jugador que marxa perquè genis com Messi li tapen el sol. Si Pedro va fer el gol final, l’argentí va ser el millor. Sense ell, fa por imaginar què podria passar.

Durant la primera part, Messi va obrar miracles sobre la gespa de l’estadi Boris Paitxadze de Tbilissi en una exhibició de futbol que, per moments, no era apta per a menors, de tan passional i excitant que era. El Sevilla va colpejar primer, amb un gran gol de falta de Banega. Però, acte seguit, Messi va decidir imposar la seva llei. L’argentí havia decidit expressar-se amb una pilota. En 10 minuts va respondre al gol andalús amb la mateixa moneda. Res de parar l’altra galta. A un cop, va respondre amb dos. Dos gols de falta preciosos. Messi, mag del futbol, aconsegueix parar el temps quan vol. En el gol de l’empat, la pilota va volar tan lenta que semblava irreal. Un cop va tocar la xarxa, va esclatar el soroll.

Messi és un imant que atreu els elogis, les mirades i els rivals. I els titulars, de manera que deixa en un segon pla la feina dels companys, la suplència de Pedro o la presència de Mathieu a la banda. Messi va canviar-ho tot, va liderar la reacció blaugrana després de l’errada defensiva que va provocar la falta marcada per Banega i va ser el centre de gravetat. Inici i final de tot. Ara bé, quan el cansament li va passar factura i va aparèixer poc, el Sevilla es va cruspir els homes de Luis Enrique en una reacció històrica. L’equip d’Emery va ser més coral, més solidari. El Barça va dependre massa de Messi i va tremolar en defensa amb errades greus que van coincidir, més o menys, amb la lesió d’Iniesta, que sembla que no hi sigui. I sempre hi és.

Rafinha, encertat

Al voltant de l’astre argentí gravitaven i s’adaptaven a les seves idees. Si Messi s’anava al centre, Alves ocupava la dreta. Si l’argentí anava a la banda, Rakitic modificava la posició. Per acompanyar-lo, el tècnic asturià va sorprendre amb la suplència de Pedro. Rafinha, doncs, va ocupar la posició per l’esquerra, buscant sempre adaptar-se al joc amb encert i trobant el premi del tercer gol. Sense Alba, Mathieu va jugar. La resta de l’equip era el de Berlín.

A davant, un Sevilla amb baixes en defensa però un gran cor. Una Supercopa curiosa, en què Emery no tenia dos centrals per culpa d’una salmonel·la provocada per una barbacoa a casa de Gameiro i en què Neymar no hi era per galteres. Amb dubtes a l’eix de la defensa, el Sevilla va començar sense complexos, conscient que no era favorit. Però, de sobte, es va trobar protagonitzant el paper incòmode que solen fer els rivals dels Harlem Globetrotters. Pocs equips aconsegueixen refer-se d’un 4-1 en contra. Va buscar provocar errades en defensa del Barça. I l’equip de Luis Enrique les va cometre just quan semblava tot decidit.

Genialitats i errades

Rakitic, Iniesta i un Busquets omnipresent van ocupar posicions al centre del camp, gestionant bé els temps en espera de les genialitats de Messi. El tercer gol, però, va ser també una greu errada andalusa, ja que van deixar sol Suárez, que, després de fallar, va assistir Rafinha. El tercer gol va arribar just abans del descans, i el quart, després, quan Busquets va pispar la cartera al rival per regalar a Suárez l’oportunitat de marcar, per treure’s l’espina de les ocasions fallades abans.

Sense ritme i amb calor, la segona part, de mica en mica, es va esquerdar, amb errades de concentració, pèrdues de pilota i facilitats al rival. A més, Iniesta es va lesionar i, sense ell, les coses són més tristes. Si el quart gol blaugrana va ser una errada andalusa, el segon sevillà va ser una errada catalana. De sobte, el Sevilla va provocar el pànic en Mathieu, que va cometre el penal del 4-3; en Luis Enrique, poc encertat quan va fer entrar Bartra per Rafinha, i en el mateix Bartra, tou en la jugada del 4-4, obra d’un dels jugadors inicialment suplents, Konoplyanka. Amb els canvis, el Sevilla va sortir beneficiat. La final es va decidir a la pròrroga, en què Luis Enrique va refer la destrossa feta amb el canvi de Bartra apostant per Pedro i retornant al sistema tàctic de sempre.

I, jugant com sempre, el Barça va evitar la tragèdia. Va caldre un toc de màgia de Pedro, cert. Però la jugada va ser de Messi, l’home que marca diferències i decideix finals, fins i tot quan la defensa pateix. El Barça és un gegant, però a Tbilissi les cames van tremolar. Ni els millors es poden relaxar. Lliçó apresa.

Amb aquest triomf, el Barça ja ha guanyat cinc Supercopes d’Europa. Fins ara només el Milan havia aconseguit guanyar cinc cops aquesta competició, nascuda a començaments dels 70. El Barça, després de perdre les tres primeres finals que va jugar -contra el Nottingham Forest (1979), l’Aston Villa (1982) i el Milan (1989)-, va guanyar el 1992 contra el Werder Bremen la primera. Després van arribar els triomfs contra el Borussia de Dortmund (1997), el Xakhtar Donetsk (2009) i el Porto (2011). L’any 2006 el Sevilla va imposar-se al Barça de Rijkaard per 3-0. Ara, l’equip de Luis Enrique aspira a guanyar la Supercopa d’Espanya contra l’Athletic (l’anada a Bilbao el dia 14 i la tornada el dia 17). L’últim títol a què aspira aquest any, el sisè consecutiu, podria ser el Mundial de Clubs al desembre al Japó.