Quan penses que Guardiola ja no es pot superar més, ho fa. Ho va demostrar dijous al Parlament de Catalunya amb un discurs inapel·lable quan li van entregar la Medalla d'Or. I esclar, l'admiració creix i creix sense parar. Et cau la baba escoltant com lliga paraula rera paraula i elabora una frase que es converteix en una sentència i gairebé en una guia espiritual d'un autèntic guru. Bé, això si l'admires. Perquè en el cas contrari, el que creix és la ràbia. La impotència. La gent que no és del Barça i que s'ha rendit a la religió portuguesa encapçalada per Mourinho està desesperada somiant i esperant que Guardiola fiqui la pota. Però no hi ha manera. És més, no només no s'equivoca, sinó que encara puja un graó més en el pedestal on resideix. Intenten ridiculitzar els seus discursos amb allò tan cansat de l'orina i la colònia, però que ja ha perdut força i ha anat caient pel seu propi pes.
Fins i tot el mateix entrenador blanc va descarregar la seva ira en forma de ditada a l'ull de Tito Vilanova en veure que no hi ha manera que el Pep li segueixi el joc. I la va encertar. Recordeu la cara de satisfacció en veure que el segon de Guardiola feia justícia pel seu compte i li etzibava una bona cleca. Perfecte, Mou ja sap que Vilanova (que, a més, aquest sí que concedeix entrevistes) saltarà quan calgui. I per això a la roda de premsa posterior al partit tensa més la situació faltant-li el respecte en burlar-se del seu nom.
Però amb el Pep no hi ha manera. I ja ho comencen a assumir. Mourinho ja fa temps que ho té clar. Però els aficionats, directius i fins i tot el president cada dia que passa van veient la llum més a prop. Amb Guardiola no hi ha res a fer. No hi caurà. És massa llest, té massa camí recorregut.
Però dijous va passar un fet que ho pot canviar tot. Una imatge que pot ser la solució per a tots aquests que ja no suporten més un entrenador tan perfecte. Veure Guardiola al Parlament de Catalunya els va fer obrir una tercera via. Tot quadra. Guardiola ha de ser el proper president de la Generalitat. S'ha de dedicar a la política. Perquè en el fons, el que molesta és que a sobre que el Barça guanya ho fa des del respecte, l'educació, l'esportivitat i l'admiració. I ja n'hi ha prou. És un sacrifici que serà assumible. Els polítics tenen poc crèdit. Ja es cremarà. O no. Però, almenys, segur que el Madrid té opcions de tornar a guanyar alguna cosa. Perquè si tot segueix com ara, pobres seguidors mourinhistes...
