Publicitat
Publicitat

INFERMERIA

Els blaugranes han acumulat múltiples lesions a l'eix de la defensa els últims anys

Puyol allarga la maledicció dels centrals

Tito Vilanova recordava dissabte que "els últims anys, el Barça havia tingut molts problemes amb les lesions dels centrals". No li faltava gens de raó. Ja sigui durant els quatre anys de Guardiola o aquesta temporada amb el de Bellcaire d'Empordà a la banqueta, l'equip ha tingut nombroses baixes a l'eix de la defensa.

L'últim de la llista és el capità, Carles Puyol, que a Pamplona es va fracturar -una vegada més- el pòmul, i dissabte va patir un estirament al lligament encreuat del genoll esquerre que el deixarà entre quatre i sis setmanes de baixa.

El gran damnificat

El capità ha estat un dels jugadors més castigats. Cada temporada s'ha hagut de passar algunes setmanes de baixa, i fins i tot ha passat dos cops per la sala d'operacions, tots dos per problemes al genoll. A finals de la temporada 2010-11 per recuperar-se d'una lesió tendinosa a la cama esquerra -que durant el curs futbolístic ja l'havia deixat tres mesos i mig fora del terreny de joc-. I aquest estiu els metges li han fet una artroscòpia per calmar-li les molèsties al genoll dret. Però no ha estat pas l'únic.

La primera temporada de Guardiola a la banqueta blaugrana (2008-09) el club tenia cinc centrals. Però Milito no va disputar ni un sol minut perquè s'estava recuperant d'una lesió dels encreuats. I Martín Cáceres -que no comptava per al tècnic- només va tenir continuïtat a principis de febrer, quan es van acumular les lesions de Puyol i Márquez. Márquez, a més, es va lesionar el menisc i va estar 3 mesos fora dels terrenys de joc. Entre sancions i lesions, Touré Yaya va passar del mig del camp a la posició de central per disputar la final de la Champions contra el United, a Roma (2-0).

L'any següent va marxar Cáceres i va arribar Txigrinski, però a banda de les lesions que va patir -en total va estar-se un mes i mig fora- l'ucraïnès mai no va acabar d'encaixar. No hi va haver lesions de gravetat, però Piqué va tenir petites dolences musculars que li van fer perdre's força partits a l'abril i al maig.

El curs 2010-11 havia de ser el de la consagració de Gabi Milito, que havia tornat a jugar la temporada anterior. Però va tenir fins a tres ruptures musculars a la cama dreta. Tot plegat va fer que es perdés gairebé tres mesos de competició, abans d'abandonar la disciplina blaugrana aquell estiu. Puyol va patir la lesió tendinosa. A més, també hi va haver la baixa d'Éric Abidal, a qui li van diagnosticar el tumor al fetge; un fet que va obligar l'entrenador a fer canvis en la defensa: endarrerir la posició de Mascherano i pujar un central del B, Andreu Fontàs.

L'infortuni va continuar una temporada després (2011-12). Fontàs, que no tenia gaires minuts, es va lesionar als encreuats en un partit de Copa contra l'Osasuna i va estar-se sis mesos de baixa. Piqué va acumular fins a quatre lesions -tres de musculars i una commoció per una topada fortuïta- que el van deixar sense jugar gairebé tres mesos.

Dubte per al clàssic

La lesió de lligaments que es va fer Puyol dissabte compromet, i molt, que el capità pugui jugar contra el Madrid al Camp Nou. El jugador havia desafiat els metges diverses ocasions, escurçant de manera gairebé miraculosa els terminis de recuperació. Però als 34 anys sembla difícil -tot i que no impossible- que arribi a temps. "La seva absència sempre és un problema, perquè aporta molt d'ordre al darrere", comentava Vilanova, en conèixer l'abast de la lesió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT