Quatre noms per a un balanç
Pau. Temporada de contrastos per al porter gironí. Ha sigut el porter més jove de la Lliga. Com li explicava a Roman Martínez en una gran entrevista publicada a L’Esportiu, en els primers partits de la temporada, encara amb 20 anys, es passava el partit desitjant que els contraris no xutessin a porteria. Tot i que no ho diu, fa la sensació que si Sergio l’hagués deixat triar, hauria preferit ser suplent. És un futbolista amb caràcter, amb una forta personalitat. Aquesta temporada ha après moltes coses. Per exemple, a callar coses no perquè no siguin veritat sinó perquè no es poden dir. També ha patit la desorientació (i la crueltat) d’un entrenador desorientat. Malgrat el rècord de gols encaixats, tots sabem que serà un gran porter i Del Bosque ens ho ha confirmat amb la seva convocatòria. A més a més, pot ser un dels referents que tant necessitem. La temporada vinent també serà difícil: estic convençut que Pau farà un pas endavant. Confiem que el club i el pròxim entrenador gestionin bé la seva progressió.
Abraham. Mai l’hem estimat gaire. Un dia es va equivocar amb unes declaracions que molts pericos mai li han perdonat. En l’Espanyol que imaginem mai seria titular. Però ha sigut (amb Javi López i la resta de capitans) una peça clau de la salvació. Quan van salvar Galca de la destitució inevitable ho van fer des d’una responsabilitat que transcendia les seves obligacions. No és carismàtic, no és un gran jugador, no té sang perica. Però aquella ratxa de partits que ens va tornar a la vida després d’haver mort contra la Real Societat va ser, en bona mesura, per la seva intervenció dintre i -sobretot- fora del camp. Tant si el renoven com si no, només per això tindrà el meu etern agraïment.
Dani. Esperem haver viscut l’última etapa del danisme, que això de fer d’assessor des de Vilassar sigui només una broma de mal gust. Perquè una gran responsabilitat de la situació límit a la qual hem arribat és seva. També cal reconèixer que ha sigut ell qui ha trobat la porta d’emergència. I tots n’hem sortit beneficiats. Especialment ell, tot sigui dit.
Chen. Mai m’he encomanat a ningú amb tanta fe i tan poca raó. Una part de la meva felicitat futura -la corresponent als èxits del meu Espanyol- depèn de les decisions i dels diners d’un senyor xinès de posat hieràtic i motivacions un pèl incomprensibles. De moment, s’ha equivocat poc (bàsicament perquè gairebé no ha actuat). Confiem en ell. Tinguem fe. Ara més que mai, cal recórrer al títol d’aquell gran llibre d’Enric González: una qüestió de fe.
