Publicitat
Publicitat

El Barça dóna una lliçó de com atacar una poblada defensa sense fer un embut

Referències fora, joc a un toc i permutes dins

La història del Barça-Getafe s'escriu i s'entén des de la lògica futbolística més pura. Si només tinc tres defenses del primer equip, jugo amb tres defenses. Si ells es recullen amb deu homes a camp propi, jo puc creuar el mig del camp i atacar gairebé amb els mateixos jugadors. Si ells es tanquen, jo els obro. Si ells reculen, jo els convido a sortir. Si ells tapen les passades rases, jo els sorprenc amb assistències en forma de vaselina o els trenco amb una paret. Si sé que només deixo un jugador per defensar, pressiono com un boig per recuperar la pilota i evitar que el meu rival surti amb comoditat al contraatac i m'agafi a mig organitzar. Si ja tinc el partit controlat, començo a administrar l'esforç dels més fatigats i reparteixo minuts de descans, rebaixo la intensitat del meu joc i gestiono l'avantatge.

Dues parts, dos ritmes, dos gols

El Barça més lògic va completar un altre gran partit contra un Getafe molt defensiu, molt respectuós. Els madrilenys van assumir que tindrien poca possessió i van plantejar un partit reactiu. Però als de Luis García els va faltar connectar una sola acció de contracop que els convencés que aquesta idea podia donar-los res més que un empat o, encaixat ja el primer gol, la derrota més curta possible.

Davant d'això, el Barça va proposar un primer temps frenètic, amb l'objectiu de sentenciar el matx (per ocasions, s'hauria pogut aconseguir un resultat força ampli, però al descans només es va poder marxar amb un perillós 2-0), i un segon molt més tranquil, més conservador, lleugerament més pausat. En el diccionari blaugrana, però, conservador i pausat mai vol dir deixar de tocar la pilota a un o dos tocs i acumular ocasions de gol davant la porteria contrària. Al segon temps, en van caure dos més per completar el 4-0.

Màxim rigor posicional

Tant amb el ritme àgil i constant del primer temps com amb la velocitat més selectiva del segon, el Barça d'ahir va ser un equip molt rigorós posicionalment, molt definit, extremadament ofensiu. Vestit amb un 3-4-3 (o 3-3-4 en funció de Messi), el Barça va apostar per dos extrems molt oberts (Cuenca i Pedro), un punta fix (Alexis), un davanter centre completament lliure (Messi), un triangle de luxe al mig (Busquets, Xavi i Iniesta), dos laterals molt espitosos i generosos en el recorregut (Adriano i Puyol) i un central pacient i responsable (Mascherano).

L'efecte va ser un equip oxigenat per dins i per fora, estable en totes les línies, sempre amb algú servint de referència, de con responsable. Per trobar espais, l'equip es movia amb intel·ligència i ordre.

Alexis i Messi es repartien moviments (el xilè en diagonal, l'argentí amb suaus desmarcatges frontals) i fixaven la defensa de quatre del Getafe, que s'acabava de trencar amb les arribades des de segona línia de Xavi i Iniesta, a qui la segona fila de cinc homes del Getafe era incapaç de seguir. Per darrere, Busquets oferia sempre una passada tranquil·la, segura. Un posar ordre i un tornem a començar. Per fora, Pedro i Cuenca, sempre enganxats a la línia, van habilitar una passada exterior quan les opcions interiors, gairebé sempre visibles, es col·lapsaven. I si ells no eren accessibles, els laterals eren una segona opció exterior per conservar la possessió. La conseqüència, un atac i gol de 90 minuts.

Més continguts de