Ricky Rubio: "Serà dur no anar als Jocs, però sóc un privilegiat"

Una de les absències més destacades dels Jocs Olímpics serà la de Ricky Rubio, que no podrà competir amb la selecció espanyola de bàsquet per culpa d'un trencament del lligament creuat anterior del genoll esquerre. El base català dels Minneapolis Timberwolves, que viatjarà a Londres el 7 d'agost, continua amb la seva recuperació al Masnou.

Ricky, com va la recuperació?

Ara ja estic al quart mes, i això vol dir que puc començar a provar com respon el lligament lateral, que era el que preocupava més al doctor. M'estic dedicant a intentar agafar múscul per quan pugui començar a córrer. Quan faci la pròxima visita espero que ja em donin un termini per començar a córrer.

Quantes hores al dia dediques a la recuperació?

Treballo sis dies a la setmana; quatre dies tinc sessió doble i els altres dos faig un únic entrenament. Vaig quatre dies per setmana al gimnàs i tres em dedico a potenciar la mobilitat. Intento forçar i guanyar uns graus, que és la part de la rehabilitació que encara va una mica pitjor del que estava previst. Tota la resta va millor del que esperàvem.

Rick Adelman, el teu entrenador, diu que t'espera entre el novembre i el desembre. Quin termini et poses tu per tornar a jugar?

Més o menys el mateix. No em vull posar pressa o una data límit. Sabem que cada genoll és diferent i cal anar veient la resposta diària. Els nostres càlculs diuen que hauria de començar a córrer al setembre. A partir d'aquí, anirem ajustant-ho tot.

¿Mentalment com afrontes una lesió així? ¿Et preocupa no tornar a ser el mateix jugador que abans?

Hi ha dies dolents en què pateixo per una recaiguda, per tornar a passar pel mateix procés, però aquests dies són pocs. La majoria de dies acabo satisfet de veure com avanço. Els especialistes, que tenen més experiència en casos com el meu, em donen molta tranquil·litat i em recorden que anem pel bon camí. Intento esforçar-me al màxim en cada sessió i oblidar-me de la resta, de pensar a mitjà o llarg termini, perquè això no ajuda. També hi ha dies en què m'agradaria començar a córrer i me'n sento capaç, però saps que això seria pitjor. Quan més malament ho he passat és veient partits de preparació de la selecció espanyola.

Per sort, vas poder jugar la competició de fa quatre anys a Pequín. ¿Però què significa per a tu quedar-te fora dels Jocs Olímpics de Londres?

Jugar uns Jocs sempre fa molta il·lusió. Com ha passat per una cosa que no puc controlar, per una lesió, no hi puc fer res. Tinc clar que serà dur no anar als Jocs Olímpics, però sóc un privilegiat. Els veuré per la televisió com un aficionat més, intentaré disfrutar-los.

Aniràs a Londres?

Hi aniré el 7 d'agost i m'hi quedaré fins al final. M'hauria agradat ser-hi més temps, però la meva recuperació no ho aconsella. He de seguir treballant.

L'altre dia vas dir que com que no jugues tu, vols posar pressió als teus companys i dius que estan preparats per guanyar la medalla d'or.

Els Estats Units i Espanya són les dues seleccions favorites, però també s'han de tenir en compte el Brasil i l'Argentina. Sempre hi pot haver alguna sorpresa, com ara França, però crec que les medalles es repartiran entre aquestes quatre seleccions.

Fem una mica de balanç de com ha anat la teva primera temporada a la NBA. Fins a la lesió, perfecte, no?

M'hauria agradat acabar la temporada, però ha anat així. La temporada ha sigut molt curta i només he pogut jugar tres mesos, però m'he sentit molt còmode i molt estimat per l'afició i per la franquícia. He disfrutat molt. Ha sigut una temporada molt especial, que m'ha donat moltes coses i que també m'ha ensenyat la cara amarga de l'esport. La lliçó que he après és clara: donar gràcies quan tot va bé.

Com és la vida a Minneapolis?

Això m'ha sorprès, perquè tothom m'havia advertit que el fred ho condicionava tot i que la vida allà no era fàcil. La gent és molt amable i, sobretot el temps que he estat lesionat, he trobat moltes coses interessants a fer. Els dos mesos que vaig estar aturat, sense viatjar, vaig conèixer millor la ciutat.

Què és el que més t'ha sorprès de jugar a la NBA? Què és el que des de la distància no t'imaginaves així?

Quan tens el somni de jugar a la NBA penses a anotar un triple a l'últim segon i en coses així... El que m'ha sorprès és el nivell dels jugadors i com els aficionats viuen els partits. El bàsquet té molta importància als Estats Units i l'experiència de viure un partit en directe és molt maca.

Pel que fa a l'estil de joc, has notat moltes diferències?

Sí, és diferent. Hi ha més contraatacs i es juga molt físicament. A Europa el bàsquet és molt més tàctic, sobretot en defensa. Als Estats Units es premia més l'encert que no pas es penalitza l'errada.

Se t'ha vist amb més confiança.

L'últim any a Barcelona no vaig tenir gaire confiança. Durant el tancament patronal vaig treballar molt i després he notat molt la confiança de l'entrenador i dels companys, que m'han deixat jugar lliure. Els meus percentatges de tir tampoc han sigut tan bons, però als Estats Units es valoren les coses d'una altra manera.

Amb tu recuperat, l'objectiu ha de ser classificar l'equip per als play-off , no?

L'equip ha incorporat Alexey Shved i encara ha de fer algun altre moviment, però és evident que els play-off són el nostre objectiu, és el que busquem. Aquesta temporada ho vam tenir a prop, però les lesions ens van tallar el ritme. Ens hem de mirar al mirall dels Oklahoma City Thunder o els Indiana Pacers, uns equips joves que competeixen bé.

Amb tot el que ha viscut Pau Gasol, ¿has après a entendre que el jugador és com una mercaderia?

És difícil acostumar-s'hi. Jo estic molt còmode als Minnesota Timberwolves i l'equip també ho està amb mi. Ara no he de patir, però pot ser que arribi un dia en què les coses no em surtin bé i em vulguin traspassar. És un estil de fer les coses diferents.

Ara que estàs pel Masnou, què has trobat més a faltar durant la temporada?

Els amics, la família, el menjar i el mar. He estat 20 anys veient el mar cada dia quan arribava a casa... La gent del Masnou em coneix i quan surto d'aquí tinc la sort de no ser alt. No és com Pau Gasol, que no pot fer dues passes sense ser reconegut. Jo passo més desapercebut i puc fer la meva.