L' Arc de Triomf ha suplert amb èxit la plaça de Catalunya com a temple on assistir en els esdeveniments més crucials de la història recent del Barça. Molt abans del partit, ja es veu que s'omplirà de gom a gom. Durant el temps d'espera, s'hi sent i s'hi veu tot el que es pot esperar d'un moment així: càntics a favor del Barça, insults contra el Madrid, un oceà de banderes blaugranes, de senyeres i d'estelades...
L'única nota simpàticament discordant són tres seguidors amb la samarreta del United, que, mig beguts, proven de fer-se notar. Ningú no els diu res. L'ambient és d'eufòria, de sensació que alguna cosa important està a punt de passar.
Un dels mantres més repetits per tothom durant les jornades prèvies a la final ha estat que el Barça hi arribava sense urgències, amb la dosi justa de nerviosisme no histèric, amb la tensa placidesa pròpia dels grans equips que no han de demostrar res a ningú. Tanmateix, segur que molts seguidors culers concentrats a l'Arc de Triomf no pensaven en les tres Champions guardades al museu del club. L'únic que volien, just quan l'àrbitre estava a punt de xiular l'inici del partit, era guanyar aquesta Champions. És un dels aspectes més màgics del futbol. Quan hi ha un títol tan prestigiós en joc, tot és present: el futur no existeix i el passat no importa.
Justament, un dels mèrits de Pep Guardiola ha estat inculcar als seus homes -i a l'entorn del club- la idea que, d'una banda, el que s'havia assolit fins ara ja era històric i irrepetible, i de l'altra, que la grandesa d'un equip s'ha de demostrar a cada partit, en cada temporada. Tot plegat queda resumit en aquell eslògan que deia "Tot guanyat, tot per guanyar", el qual veig estampat en un parell d'orgulloses samarretes.
Superats els primers instants de partit, de tempteig, els culers congregats a l'Arc de Triomf van guanyant en confiança. L'equip domina el joc, el United es va replegant, i és evident que tot és qüestió que apareguin els cracs de sempre. Els cracs, és clar, apareixen: cada gol és la confirmació d'un optimisme, i és celebrat amb crits i bengales. Iniesta i Piqué són corejats, Puyol és ovacionat quan surt, de Messi comenten que li muntaran una religió...
Fins ara, quan es deia que aquest era el millor equip de la història, els culers més prudents es preguntaven si no era una afirmació exagerada. Si, abans de ser proclamat el millor equip de la història, no calia guanyar alguna Champions més, com els clubs que, en el passat, n'encadenaren unes quantes en pocs anys. S'han acabat tots els dubtes. El Barça de Guardiola ha guanyat la seva segona Champions en només tres temporades. I l'ha guanyada amb autoritat i bellesa.
L'àrbitre xiula el final i un venedor de roses circula entre la gentada. Segur que, si els jugadors fossin a l'Arc de Triomf, molts culers les voldrien comprar totes. Els hi donarien com a regal d'agraïment.
