Publicitat
Publicitat

CAFÉ BAVIERA

La Sagrada Família i el Barça

Vaig escoltar Eduardo Mendoza en l'entrevista que Manel Fuentes li va fer a Catalunya Ràdio per presentar la seva última novel·la. L'escriptor va explicar que els protagonistes d' El enredo de la bolsa y la vida són supervivents d'una Barcelona que està desapareixent, si no ha desaparegut ja. I, aleshores, Mendoza va donar el titular del matí: "Potser d'aquí quatre dies a Barcelona només ens quedaran la Sagrada Família i el Barça". Com a boutade està bé. Però fins abans-d'ahir tota una munió d'enginyers i intel·lectuals tampoc no tenien clar que el temple de Gaudí resistís al pas de l'AVE a pocs metres dels seus fonaments.

Del Barça, en canvi, ningú no dubta que quedarà. Mai com ara no havia estat tan esportivament potent (a prop de guanyar les cinc Copes d'Europa de les cinc disciplines professionals) i mai com ara no havia aplegat tants milions de seguidors a Catalunya i al món. Amb un club emocionalment fort, madur, i amb el retorn al rigor a la gestió econòmica que està redreçant els disbarats de l'última dècada, el futur del Barça en l'elit de clubs esportius mundials està garantit.

Això no treu, però, que al Barça se li demanin massa coses. No és responsabilitat d'un club de futbol liderar el país. L'estat del benestar trontolla, l'autogovern perilla i Catalunya no se'n surt. Però no és la feina del Barça agafar la bandera de la recuperació. No li podem demanar tant. Ni li pertoca, ni és la seva tasca. Hi ha d'haver altra gent, altres iniciatives, alguns polítics que pensin més en el país que en la menjadora. Mentrestant, a l'espera que convertim els horts de Viladecans en el gran monument kitsch de la Mona de Pasqua, el Barça continua sent la gran marca de Catalunya al món. I ho fa amb el mateix orgull que, durant dècades, va significar ser "més que un club" quan el català només es podia parlar en la intimitat. Però, insisteixo, com en aquell acudit de l'Eugenio: " ¿Que hay alguien más? "

Una mena de guia espiritual

L'encaterinament nacional amb Pep Guardiola -excessiu, desmesurat- em fa l'efecte que avergonyeix el mateix protagonista. A ell, que en recollir la Medalla d'Or del Parlament va dir que no volia ser exemple de res, l'hem transformat en una mena de guia espiritual i de prescriptor cultural únic, cosa que frega la ridiculesa. Que convertim en notícia que vagi al Romea a veure Incendis o que vagi a sentir La Bohème al Liceu ens fa d'un provincianisme resclosit que ens limita.

Deixem-lo en pau, que vagi on vulgui. Per més que sigui el millor entrenador de la història del club és això, un entrenador de futbol. Per més títols que guanyi, per més valors que transmeti i per més que hagi convertit Barcelona en "la ciutat dels prodigis".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT