Publicitat
Publicitat

Sala Ricard Maxenchs, un acte de justícia

El Barça, aquest club en què hem aconseguit que un empat sigui notícia, és, des d'ahir, una mica més gran. Per fi es va batejar la sala de premsa del Camp Nou amb el nom de Ricard Maxenchs.

Maxenchs va ser el periodista que, intuïtivament i amb la modèstia dels savis, es va inventar l'ofici d'això de la direcció de comunicació aplicat al futbol i, més concretament, al Barça. Aleshores, el 1981, se'n deia cap de premsa i, de mica en mica i des de zero, va anar creant un llibre d'estil de com comunicar els fitxatges, ordenar les rodes de premsa, decidir on s'havien de posar els fotògrafs o muntar cerimònies de tota mena. Mai no és fàcil per a un periodista canviar de bàndol. Dirigint el setmanari Tot Barça , a TVE o a Mundo Deportivo , Maxenchs maldava per tenir la millor informació. Un cop al club, en canvi, havia d'intentar que els mitjans li compressin la visió que interessava al Barça. Núñez, com a president, tot i ser carn i ungla amb el Ricard, mai no entenia que fos tan bona persona que tractés igual de bé tots els periodistes i que tingués tants miraments, fins i tot, amb els que el criticaven per sistema. En els 22 anys al Barça, Maxenchs va fer, sobretot, un màster de diplomàcia i va posar els fonaments per a una estructura moderna de comunicació com la que el club té avui per avui. La paradoxa és que la inauguració de la Sala Maxenchs va coincidir amb l'autocrítica de Rosell per les mancances comunicatives de la seva junta en aquest primer mig any de mandat.

Santi Nolla (possiblement el millor amic del Ricard), Joaquim Maria Puyal (sovint a l'ombra de bones iniciatives) i Jordi Basté (ni a Marconi li agradava tant la ràdio com a ell) van posar la primera pedra perquè l'acte d'ahir fos realitat. Rosell i Vilarrubí han fet la resta. El club que sap honorar els seus herois sempre serà més gran. Cal mirar enrere per anar endavant. Maxenchs va morir als 54 anys i el d'ahir és un acte de justícia. Ara, per fi, Maxenchs té la sala de premsa a nom seu. Josep Lluís Núñez espera que Rosell reposi el nom del Museu que Laporta va treure en l'últim revolt. Joan Gamper dóna nom a un trofeu d'estiu i a una ciutat esportiva a punt del màxim nivell de reconeixement mundial. Hem de començar a pensar a quin espai, sense esperar que es mori, li posarem el nom de Josep Guardiola. El fem president, com va dir ahir en Sandro, o li donem el nom de l'estadi. Us semblaria massa agosarat?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT