19/04/2015

Salvar el joc

2 min

Un dels fragments d’Eduardo Galeano més esmentats amb motiu del seu traspàs és el que evoca els descarados carasucias que humilien o il·luminen el rival i l’àrbitre a base de driblatges i fantasies. Galeano celebrava la llibertat més primària, no volent creure’s que el fonament de l’ Homo ludens, el joc per la simple diversió, hagi quedat anul·lat en l’esport contemporani com Johan Huizinga va sentenciar en descriure l’home que juga. En una mirada global, segurament, el filòsof neerlandès guanyaria: majoritàriament, no entenem el futbol sense la competitivitat i la finalitat de manifestar la superioritat d’algú davant un altre. I si el joc és part intrínseca de la natura humana, també ho és, en unes societats més que en altres, l’ús de recursos obscurs, legals o no, per assolir el triomf, brandant la màxima “No és fer-ho, sinó que no t’enxampin”. D’aquí la sospita que cada escàndol per un resultat suposadament prefixat és un mínim percentatge de l’escàndol real. L’esport suscita passió, però la fredor del negoci solidifica una xarxa d’interessos: el club que pot alleujar una situació econòmica espantosa, sovint causada per gestions megalòmanes, amb els ingressos d’una categoria superior; membres de l’organigrama del club, perquè l’èxit de l’equip sigui el seu a través del lligam econòmic que hi puguin haver teixit; les autoritats locals, ansioses d’obtenir-ne rèdit polític, i, en una necessària autocrítica, els representants dels mèdia, que saben que la trajectòria esportiva pot anar lligada a la professional. Si la determinació és fèrria, l’avanç pot ser despietat, però a la selva futbolística ningú té garantida la consecució dels seus plans: aleshores s’estén la paranoia conspirativa i l’abocament fecal a àrbitres, federatius, periodistes o polítics.

Éric Cantona ha viscut, i molt bé, del negoci del futbol. Però és tan legítim que esmenti Javier Pastore com a millor jugador del moment com que Galeano admiri un carasucia. Pastore és membre d’una llista creixent d’individus que es resisteixen a deixar de jugar a futbol de la manera que consideren que els omple, rebatent limitacions en silenci, com Riquelme, l’ídol d’infantesa d’un enganche sovint desplaçat. Gent que acarona l’esfèrica o l’adhereix a la bota pensant, o almenys transmetent aquesta sensació, en l’espectador que pot veure compensat l’import de l’entrada amb una sotana, una ruleta, una passada per una línia impossible, un eslàlom desbocat amb final a la creueta. Els espectacles de masses es poden consumir de moltes maneres, i això inclou la respectable atracció cap al jugador ludens : mentre un d’ells sigui el millor futbolista del món, hi ha lloc per a l’esperança.

stats