Publicitat
Publicitat

"Sempre hi ha lloc per a un nou trofeu de Roland Garros"

De totes les llàgrimes que li han rodolat galta avall al llarg de la seva carrera -que han estat més de les que ens podem imaginar, perquè una història d'èxit està plena de fracassos-, les d'ahir van ser les més justificades. Sabia que acabava de guanyar-se l'eternitat amb la seva setena victòria a Roland Garros. Acabava de convertir-se en el tenista amb més corones a París de tota la història. Una doble falta de Novak Djokovic -un mal final per a un bon partit- va desfermar l'eufòria. I l'eufòria es va convertir en un mar de llàgrimes.

Després van venir les abraçades amb totes i cadascuna de les persones del seu entorn. El seu tiet i entrenador, Toni Nadal, amb prou feines podia contenir l'emoció. Ell és el principal artífex del seu caràcter lluitador. Ell és qui el menystenia -amb tot el dolor del seu cor- davant dels altres alumnes de la seva escola de tenis de Manacor per estimular-li la competitivitat. És ell qui li deia que no el voldria veure mai amb un Ferrari perquè no li pugessin els fums. És ell qui, des de l'ombra, ha patit com ningú cada vegada que Nadal tenia una lesió. Ell és, en definitiva, l'autor intel·lectual d'un tenista que des d'ahir forma part, encara més, de l'Olimp de l'esport.

Borg? Que passi el següent

Amb la seva victòria d'ahir Nadal ja té un títol més que Björn Borg, que va guanyar sis vegades a París entre el 1974 i el 1981. Els temps han canviat molt: la raqueta de Borg, una Donnay, pesava 420 grams. La del número 2 del món, una Babolat, en pesa 317. Un senyal dels temps.

Els estris no són igual que fa 30 anys, i tampoc ho és el tenis. La intensitat dels partits ha pujat espectacularment. Abans eren a càmera lenta, es podien mastegar tranquil·lament. Ara, en un context hiperprofessionalitzat, qualsevol rival et pot donar un disgust en el moment més impensat. Sense menystenir les victòries de Borg -les va aconseguir contra rivals com Guillermo Vilas i Ivan Lendl, entre d'altres-, cal situar els triomfs de Nadal en un moment de competència salvatge.

El de Manacor té ara 11 corones de Grand Slam i només 26 anys. Roger Federer, que ja camina cap al final de la seva carrera -i amb molta dignitat, caldria afegir-, en té 16 en total. Si deixem anar una mica la imaginació, no seria forassenyat pensar que Nadal té tots els números per superar-lo. A Roland Garros, per exemple, serà sempre el màxim favorit a la victòria final. A Wimbledon ja hi ha guanyat dues vegades i, tenint en compte la millora en el seu joc d'atac, aquest any és un dels principals favorits a la victòria final. A l'Open dels Estats Units, que arribarà a finals d'agost, ja hi té una corona. A Austràlia, una altra. El de Manacor és ara molt més versàtil que l'any 2005, el de la seva primera victòria a París, i el seu joc s'adapta bé a totes les superfícies. No té res a veure amb aquell noi que basava el seu joc essencialment en la lluita.

Les paraules de Nadal tot just acabar el partit resumeixen la seva carrera: "Sempre hi ha lloc per a un nou trofeu de Roland Garros". Sempre hi ha lloc al cervell del de Manacor per arribar a una bola impossible. Sempre hi ha lloc per a una victòria contra els seus màxims rivals. Sempre hi ha lloc per acumular Grand Slams. Sempre hi ha lloc per fer història i guanyar-se l'eternitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT